Quelcom de Nou

Dedicatòria

2011-07-02T19:30:00.001-07:00

Aquest relat va participar en l'edició de 1995 del

"Premi UPC de Novel·la Curta de Ciència-Ficció".

Dedicat al Carlos Albarrán (Apa...!)

i al Francisco Benítez (Però...?),

el Jaume Puig els deu la vida.

Quelcom de nou

P - La UCE

2011-07-02T19:23:00.000-07:00

Pròleg: Planeta "Nova Terra", segle cent onze

El desenvolupament de la tecnologia informàtica ha avançat d'una manera exponencial des del naixement de les primeres enormes computadores fins als micro-bio-processadors dels nostres temps. Però, malgrat el ràpid avenç del tractament automàtic de la informació, no sempre ha estat escaient el fruit obtingut a causa de la poca idoneïtat del fonament. Precisament, aquesta precipitació en progressar sovint, més que un avantatge, ha estat un desprofit per a l'evolució del camp.
La llavor de la desfeta de començaments del segle vint-i-dos va ser la UCE, "Unitat Cerebral d'Emmagatzemament", producte pioner en la micro-bio-computació. Bàsicament, es tractava d'estructures sintètiques qualificades per tal de contenir dades i de realitzar operacions aritmètiques avançades, que s'implantaven al cervell humà com a complement memorístic. La seva funció principal consistia en contenir i processar informació amb el subjecte de respondre als estímuls i impulsos elèctrics mentals partícips en el record.
El grau de progrés tècnic de l'època obligava a la massa a obrar amb molta precisió i escrupolositat en la relació amb l'entorn, requerint a tal efecte retenir gran quantitat de procediments, combinacions, característiques, jerarquies, classificacions i tot tipus de fets. Donat que la natura humana era mancada de la memòria bàsica per acumular aquest volum de coneixements, la UCE va proliferar, primer en cercles laborals i després en la resta d'aspectes de l'actuació.
Models primerencs oferien una memòria equivalent a deu gigabytes amb una velocitat de resposta propera a l'acte reflex i una potència de còmput pròxima al bilió d'instruccions per segon. Les següents versions van anar succeint-se fins a arribar a l'anomenada UCE-BMH, "Banc de Memòria Humana", pretesa implementació definitiva, distingida amb prop de tres-cents giga-bytes de capacitat, rapidesa equiparable al reflex i triplicat poder d'operació.
Aviat, nous espècimens d'UCE-BMH amb reforços i millores per a les comunicacions a través d'ones van irrompre a l'escena tecnològica, possibilitant l'usuari l'accés a veritables super-magatzems universals d'informació, i frenant l'augment de capacitat de la memòria local implantable que va quedar estancada als cinc-cents giga-bytes. L'esforç d'investigació en la fisiologia humana i en l'atto-bio-electrònica havia ofert, llavors, el seu somniat fruit: la telepatia digital.
La disponibilitat de manera instantània de la informació va modificar palesament els hàbits de la població, major aptitud, major sedentarisme i vagància. I va ser aleshores quan van sorgir les primeres veus en contra d'aquesta tecnologia, raonant que, un cop més, l'ésser humà s'havia excedit en el seu repte contra la natura. Llavors, la societat va dividir-se entre usuaris i no portadors d'UCE.
El temps va donar la raó als detractors.
Investigadors (implícitament, no portadors) van observar nombrosos casos en els que la facultat de discorriment i de reflexió en consumidors de la UCE havia restat marcadament atrofiada, possiblement per la rosta comesa d'assimilar tan important cabal de coneixença. D'aquesta manera, els majors adquiridors de dades i informació eren incapaços de generar-ne; ben al contrari que els limitats naturalistes contraris a la memòria biònica, però beneficiaris del ple poder de pensament, origen del saber.

P - La situació planetària

2011-07-02T19:22:00.002-07:00

En aquells moments, la Terra era conservada sota mínims d'habitabilitat gràcies a intricats programes de manteniment del medi ambient. Els ecosistemes bàsics per a la supervivència humana eren sostinguts artificialment en un afany de prolongar l'agònica estada de l'espècie al planeta fins al moment de la inevitable mudança. Però l'estat de la troposfera va degenerar sobtadament per la manca d'una resposta intel·ligent a una pitjora gradual en les condicions dels elements. La greu situació resultant, motivada per la disminució de facultats de raonament causada per la UCE als seus usuaris i que havia provocat la inconsciència del problema, va esdevenir insostenible de forma imminent. Calia evacuar la Terra.
En aquest aspecte, la fortuna s'havia compadit de la humanitat atorgant la gràcia de descobrir una propera afavorida galàxia, batejada com "La Salvadora", integrada per sistemes estelars molt similars a la Via Làctia. L'exploració va córrer a càrrec d'una sonda còsmica, de nom "Esperança", que va presentar com a apte per a la vida humana el primer planeta del més proper sistema solar amb que va ensopegar, de característiques gairebé idèntiques a les del que hom havia anomenat antigament "planeta blau". La missió d'"Esperança" incloïa la instal·lació automàtica d'una estació de teletransport, únic vehicle factible donat el caràcter extremadament diüturn del viatge, a "Nova Terra", nom que va rebre aquest nou món.
El projecte de trasllat planetari havia estat concebut i desenvolupat molt abans de la catàstrofe ecològica, de manera que, l'execució del hipercontrastat pla va ser bufar i fer ampolles. Per al seu èxit, la tecnologia de teletransport va ajudar-hi força, doncs oferia una velocitat de desplaçament dues vegades més ràpida que el moviment de la llum. Seguint aquest mitjà de transport, van ser transvasats la majoria d'éssers vius supervivents i la resta de punts d'interès cultural, sentimental i, fins i tot, material.

P - Continuació a Nova Terra

2011-07-02T19:22:00.001-07:00

Després de la no gaire traumàtica mudança i d'un període d'adaptació de pocs anys, l'activitat humana va continuar el seu curs amb contreta indiferència. Semblant daltabaix, però, va actuar com a catalitzador involuntari en la integració racial: s'assolí la raça única fruit d'un reiterat mestissatge.
En el camp científic, van guanyar importància les investigacions encarades a la biologia, geologia i astrologia durant els primers anys al nou món però, un cop confirmades les favorables condicions del planeta i de les dels seus veïns de galàxia, van perdre protagonisme a favor de la robòtica, la intel·ligència artificial i les seves branques. Per la seva banda, la UCE va caure en el pou de l'oblit per esdevenir un tema gairebé tabú.
...
Cap al segle cent s'encetà l'era de l'oci en la que, encara avui, ens veiem sumits. Aquest és un període dominat pels automatismes intel·ligents, que serveixen l'home en qualsevol tasca que pugui esdevenir feixuga o perillosa: manteniment, protecció, alimentació, salut, ... etc. L'ocupació de l'ésser humà és viure, sense cap obligació. I cap necessitat seva resta sense atendre's per les màquines pensants.
Aquesta nova manera de viure va eliminar l'organització jeràrquica de la societat, entre d'altres coses, i va convertir la "Nova Terra" en una mena de paradís sense cap mancança. La conseqüència immediata va ser l'absència de cap esdeveniment, cap rebel·lió, cap guerra, els androides oferien als homes tot allò que aquests desitjaven.
La història de la humanitat escrigué el punt i final doncs, des de llavors, no han succeït fets rellevants.

P1.C1 - La primera sessió de prova

2011-07-02T19:16:00.000-07:00

PART PRIMERA: El "D.V.O.P."

Capítol 1: L'estri valorador

El pla que havia maquinat era molt senzill. Tan simple com efectiu, pensava jo. Tot el que em calia era un conillet d'Índies i, per aquesta raó, havia fixat el meu objectiu en la veïna del primer pis. La noia, propera a la trentena, representava un d'aquests delits visuals pels quals val la pena de viure, però això no era rellevant. El meu propòsit era fer caure qualsevol de les seves peces de roba de l'estenedor del celobert, per tal d'obligar-la així, a visitar-me. Llavors cauria irremeiablement a les meves mans, incapaç d'evitar que la utilitzés per portar a terme els meus experiments.
M'hi vaig posar amb absoluta serenor i la sang freda d'un llangardaix. Vaig prendre el mànec de l'escombra que arraconava al badalot i em vaig enfilar al damunt d'un tamboret. Llavors vaig alçar el cap i vaig examinar la bugada que penjava dels fils per escollir d'entre la varietat. Tot seguit, vaig clavar-li un cop d'ull a la munió de finestres i balconets tot vigilant que ningú no em veiés; per finalitzar provant d'adjudicar-me una mena de samarreta elàstica que sempre m'havia cridat l'atenció (allà estesa no semblava gaire cosa, però veure la 'donzella' amb aquell pedaç de roba era realment molt agradable).
Vaig seguir brandant el pal, doncs les pinces que subjectaven la roba a la corda es lluïen d'allò més. La persistència m'hauria lliurat la samarreta si la fortuna no hagués intervingut proporcionant-me unes calces i uns sostens molt suggeridors. Havien esdevingut massa pesats per a una pinça a prop de la jubilació (i amb això només vull constatar que la força no és característica fonamental de la vellesa; i generalment, els jubilats són gent gran).
Vaig recollir la llenceria xopa del meu rostre i, després d'una primera sensació desplaent provocada per la humitat, vaig parar esment en que aquella roba fina havia estat en contacte amb la pell de la formosa minyona, cosa que em va compensar amb escreix.
No vaig poder estar-me'n d'examinar detingudament, posseït per la més baixa perversió, les dues peces que sostenia amb la ma esquerra per després, i encara que em sabia una mica de greu, dipositar-les sobre la rajola on haurien caigut si la faç meva no hagués tingut el gust d'interposar-se.
El primer punt del meu programa havia estat consumat, si fa no fa, amb èxit. Per al segon, era necessari que la veïna se n'adonés de la pèrdua de la seva roba interior, i baixés al meu pis a recuperar-la. Es a dir, calia esperar.
Al voltant d'un quart i mig de cinc de la tarda, l'avisador acústic va sonar dues vegades seguides.
- Serà el carter. - vaig comentar en veu alta. I després de reconèixer el meu patètic sentit de l'humor, vaig fer l'últim cop d'ull per comprovar que tot fos al seu lloc. Vaig mirar pel visor i era ella. Així doncs, vaig arreplegar valor i, tot seguit, vaig obrir la porta.
- Hola... - saludà ella abans que jo pogués badar boca - perdona que et molesti però és que... han caigut un parell de peces de roba de l'estenedor i ...
- Passa, passa, que en un no res ho miro. - la vaig convidar simulant desconeixement. La noia va enfilar pel passadís escortada fins al menjador, - Seu, si vols. - vaig proposar-li tot dirigint-me cap al celobert. Quan vaig ser-hi m'ajupí, i collí les calces i els sostenidors. Allà dempeus, amb el cos del delicte a les mans, vaig veure que em calia millorar la meva estratègia d'engany si no volia que aquella fos una trobada tan efímera com semblava abocada a ser.
Vaig tornar resignat cap al menjador amb la intenció d'explicar-li la situació, doncs no havia estat capaç d'empescar-me res per 'aixecar-li la camisa' (i en qualsevol dels sentits de la frase, estava glatint de fer-ho). Però tot just abans de demanar-li que m'ajudés amb les proves pràctiques del meu aparell, ella, que tafanejava a prop de l'estri, s'hi va interessar.
- Perdona... és que sóc molt curiosa. Què és això?
- Doncs bé... - vaig començar l'explicació alleugerit del tràngol que podia haver estat demanar-li res - ... Aquesta antena està connectada amb la capseta metàl·lica que veus al costat del monitor. I el cable ample que surt de la capsa, ho comunica tot amb la computadora. - vaig exposar-li mentre endollava l'ordinador.- A grans trets mesura el valor de la gent. - vaig continuar - Hom quan pensa en algú emet un tipus d'ona anomenada 'Ona Puig', l'he batejada així perquè aquest és el meu cognom. - vaig aclarir amb un somriure, però ella ni em va mirar. Vaig tornar-hi - Cadascú té associada una Ona Puig característica, resultat de pensar en sí mateix. I d'aquesta manera, si trobem la proporció entre l'ona pròpia d'una persona valorada i la corresponent a l'individu valorador, podem mesurar el valor de la persona valorada a partir de 'l'Ona Puig' fruit de que el valorador pensi en la valorada.
Vaig fer una petita pausa aprofitada per treure del calaix de la taula on els aparells electrònics eren ubicats, un sensor electromagnètic d'alta precisió que de seguida vaig encoblar a la capsa de metall, completant així l'equip valorador.
- Amb un exemple, potser ho veuràs més clar. - vaig prosseguir, materialitzant el meu desig de comptar amb algú per fer proves de valoració. - Situa't aquí! - vaig manar-li.
Vaig pensar que la pobre no devia haver entès res i que tot just gastava saliva en va. Ja se sap, el tòpic sovint és cert: noia maca, és una sabata.
- Em sembla que no et segueixo. - digué amb una ganyota d'escepticisme a la cara.
"No si ja deia jo: té cul maquet, però sap tant com un pebrotet!", vaig conjecturar gairebé amb satisfacció. Acte seguit, la senyoreta llicenciada va exposar tot un tou de teories relacionades amb les ones, el cervell i l'electromagnetisme, que van ensorrar el meu 'Principi del pebrotet'. Coneixia massa excepcions com per confirmar la regla.
- Si, guaita... - vaig reiterar. Davant de la lliçó magistral amb la que m'havia bocabadat, no vaig tenir altre remei que puntualitzar la meva explicació per satisfer el deler de coneixements de la noieta. - ... el fonament del projecte és l'estreta relació que guarden el valor que una persona representa per una altra i la proporció d'Ona Puig que emet la primera en pensar en la segona. És a dir, la meva intenció amb aquest aparell és poder mesurar el valor d'un individu empíricament. I aquest valor vindrà determinat pel sumatori de proporcions d'Ones Puig del conjunt de persones que coneixen l'ésser valorat directament o indirecta, més una quantitat, que en principi suposo constant i indeterminada, que obeeix a la resta de la humanitat que ignoren la seva existència.
- Crec que encara no n'he tret l'aigua clara. - em va repetir.
- Amb el cor a la boca t'he de confessar que jo tampoc... si més no, del tot.
- Ah... molt bé...! - va renyar-me tot fent broma.
- Allò que en un principi vaig barrinar, - insistí - va ser que el valor d'una persona no és altre que el que li donen la resta de congèneres. Llavors em vaig posar a investigar la possibilitat d'aconseguir copsar aquest valor. La casualitat em va fer ensopegar amb les ones cerebrals, aquestes que anomeno 'O-P (Ones Puig)'.
- Bé... - va dubtar.
- El valor que tu tens, per exemple, per als teus pares, ve donat pel benestar que la teva vida els proporciona. És a dir, la teva mort els arrencaria certa felicitat. Aquesta és la que es reflexa en l'Ona-Puig en forma d'una xifra que és la que em permet poder avaluar una persona.
- Mmm ... - tot rumiant - Així que si odies una persona, és a dir, t'emprenya que visqui, el valor que li dones és negatiu i resta del sumatori total?
- Exacte! Veig que has clissat l'idea (noia espavilada).
- I dius que aquest benestar que hom produeix pel simple fet de viure, es pot mesurar prenent les ones cerebrals?
- Si, bé... Això és una mica complicat... Està el problema intrínsec de l'ona emesa per cada humà. En principi suposem que cadascú té la seva escala de valors. - vaig arreplegar un full i un llapis - ... Volem valorar l'individu X, i a fi i efecte de realitzar aquesta valoració tenim dos paios, Y i Z. Tant Y com Z, emeten una O-P quan pensen en sí mateixos, diguem-les Uy i Uz ones unitat respecte Y i Z. Així mateix, tots dos proporcionen dos O-P distintes a l'hora de pensar en el senyor X, anomenem-les també Xy i Xz. El valor d'X, tenint en compte només a Y i Z, podríem aproximar-lo sumant barroerament aquestes Xy i Xz... no sé si m'explico. Però no ens girem a tots els vents amb una aproximació matussera. Volem un valor exacte, no? Si. Llavors, cal trobar la relació entre les ones unitat, per tal d'arribar a una suma d'O-P respecte el mateix X i aconseguir el seu valor real... - vaig concloure, i vaig llevar la mirada cap a ella. La veïna encara mantenia l'atenció als guixots amb els quals havia omplert el full:

Ones Puig:
X --> X = Ux , X pensa en si mateix
Y--> Y = Uy , Y pensa en si mateix
Z --> Z = Uz , Z pensa en si mateix
Y --> X = Xy , Y pensa en X
Z --> X = Xz , Z pensa en X
primera aproximació del valor d'X: V(X) = Xy + Xz
relació entre ones unitat:
Ux / Uy = Ux/y
Ux / Uz = Ux/z
valor parcial d'X (tenint en compte la valoració d'Y i Z):
Ux/y * Xy = Yx valor que Y li dóna a X, en unitats d'X
Ux/z * Xz = Zx valor que Z li dóna a X, en unitats d'X
V(X) = Yx + Zx (en les mateixes unitats)

- Provem...! - Em vaig apropar a la noia prenent les seves mans per col·locar-la més a prop de l'antena (Crec que va ser llavors quan em va corprendre... ).
- Si, nano. Ara hi corro! - va protestar fent un parell de passes enrera (... i repel·lir).
- Ah... perdona. He imaginat que volies saber com funciona... - vaig justificar-me decebut.
- ... Molt bé, d'acord... Provem! - va aturar-me tot just abans de que desconnectés la CPU de l'ordinador.
- Va bé! - vaig pensar. Vaig posar en marxa el sensor i vaig inicialitzar el programa amb l'objecte d'habilitar-lo per rebre dades. - Pensa en tu mateixa. - vaig manar-li.
- Cal que pensi en algun aspecte concret?
- No, no cal que sigui res específic. Si penses en la imatge del teu aspecte ja funcionarà. - 'En aquest cos amb que la natura t'ha beneit', em va induir a pensar la meva excitació hormonal.
Van aparèixer unes xifres al monitor. La crua realitat era que no havia tingut ni temps ni ganes de curar l'aspecte gràfic del programari de valoració. Fet i fet, això és una cosa per a neòfits i enemics del teclat. Totalment prescindible, al meu parer.
- Perfecte! - vaig persuadir-me alhora que procedia a desar l'O-P rebuda. - Veus? Aquesta és l'ona associada a tu. - vaig comentar-li tot senyalant la pantalla. - ... Bé, si més no, són les xifres representatives de l'O-P que has emés pensant en tu.
- I ara, que cal per saber quant valc?
- Doncs... aquesta O-P serveix com unitat. Però no podem saber quant vals fora que la comparem amb les que emetin pensant en tu les persones que et coneixen... - vaig persistir.
- Visca! - va protestar.
- Però podem esbrinar quan vals per mi... - vaig remarcar.
- Endavant!
- D'acord! - vaig assentir il·lusionat mentre picava el teclat un altre cop. - Ara el que faré serà pensar en tu. - 'Si no faig res més des de fa unes hores!', vaig exclamar-me interiorment. - I si no hi ha cap interferència, l'aparell ens dirà quant et valoro.
Unes altres xifres van començar a fer pampallugues al monitor. Tot seguit, vaig procedir a programar la comparació, i vaig prémer la tecla perquè la unitat central de processament de la computadora es posés a 'pensar'.
- Tenim un avantatge. - vaig començar a enraonar veient que la pantalla havia enfosquit i trigava en gitar el resultat (un model massa lent de xip) - I és que l'O-P associada a mi, és a dir, la meva O-P unitat la tenia emmagatzemada al disc dur; i només m'ha calgut recuperar-la.
- I perquè no passa res?
- Noia, el meu pressupost no dóna per a més! ... - vaig queixar-me tot fent broma - Ara està processant totes les ones i quan enllesteixi, uns números sortiran.
Amb un minut d'espera va haver-hi prou, "RESULTAT: 37.543 P + CI", però n'ignorava el significat.
- Molt maco, si senyor. I això és molt o és poc? - va demanar.
- Doncs no ho sé. - vaig respondre - Fem la prova a l'inrevés!
Vaig tornar a repetir el procés, aquest cop per conèixer la meva vàlua segons l'exuberant veïna. D'aquesta manera podria comparar resultats (i verificar les possibilitats de conquesta).
- Pensa en mi! - vaig (gairebé) pregar-li amb un somriure a la cara per influenciar d'aquesta manera el judici que pogués fer de la meva persona.
L'ordinador va rutllar. "RESULTAT: 12.874 P + CI".
- Què és la P i la CI? - va preguntar.
- La P vol dir Puig, ja saps, com els Ohms o els Newtons. I la CI fa referència al valor que tens per a la gent que no et coneix. És a dir, si llegeixes al diari que ha mort en 'Pepet' sepultat per un esllavissament de terres, encara que no el coneguis de res, és de suposar que et sabrà greu. O els morts de les guerres, epidèmies, etc., no són amics, ni coneguts, ni res d'això, però l'extinció de vides humanes és raó per entristir. No creus? ... Doncs això, ... que la CI vol dir Constant Indeterminada.
- Sí, que tu vals menys que jo, oi?
- Això sembla, noia. - vaig contestar resignat. 'Jo no ho hauria dit tan clar. Què cruel!'. Després d'una evidència com aquella, necessitava remullar la gola. - Vols alguna cosa per veure? Jo prendré una cola.
- Oh,... sí, gràcies... cervesa tens? O aigua...
Vaig tornar de la cuina amb una llauna de 'Jeinequen' i una de 'Txerri-couc', amb el resultat de la valoració encara amoïnant-me. Al cap i a la fi, era la primera sessió de prova i potser l'andròmina no funcionava correctament.
Vaig lliurar-li el llúpol.
- T'agrada la bona cervesa pel que veig. - va comentar.
- Sí. La 'Jeinequen' és la millor. - vaig mentir, doncs la cervesa no m'agrada i només en compro per abeurar els amics. - Ah, perdona!... Vols un got?
- No cal. Estic avesada a veure de la llauna.
Va regnar una estona el silenci, en la qual van parlar les bombolles dins els pots de llauna.
- Escolta, et va bé que repetim l'última presa? - vaig demanar-li quan vaig haver finalitzat amb la beguda refrescant d'extractes.
- Sí. Endavant! - va respondre amb un somriure amable als llavis.
Vam realitzar l'acte de valoració un cop més i la pantalla ens va respondre amb "RESULTAT: 21.297 P + CI".
- Merda! Això no rutlla. - vaig defallir.
- Saps?... M'has caigut millor quan he descobert el teu exquisit paladar pel que fa a la cervesa.
- Potser he pensat en mi mateix al mateix temps que tu ho feies i... No, això no afecta el resultat. El programa reconeix l'Ona-Puig unitat... Doncs, no sé... - vaig mastegar ignorant la seva darrera frase.
Vam convidar el silenci a ésser uns moments.
'Renoi! L'ofereixo una beguda i m'estima més. Què materialista!', em va passar pel cap.
- Se m'ha fet tard. - va dir després de mirar el rellotge que portava al canell. - Cal que marxi. Moltes mercès per la cervesa.
- Ep! La roba, no te l'oblidis.
- Ai, és veritat! Ja ni m'enrecordava. Gràcies un altre cop.
Mentre enfilava cap a la porta vaig fixar la meva mirada en el seu paner i les seves formoses cames (Quina meravella! I quin moviment!).
- Escolta? - va dir fent mitja volta.
- Digues. - vaig contestar pujant la mirada cap als seus ulls a corre-cuita.
- Tinc curiositat per saber quant valc per al meu xicot. Puc portar-lo algun dia?
- Quan tu vulguis. Tu mateixa.
- D'acord! Ja et trucaré. Adéu! - es va acomiadar.
- Adéu! - vaig correspondre mentre tancava la porta.
En menys de vint segons havia dit allò que menys m'agrada que diguin les noies: 'el meu xicot' i 'ja et trucaré'.

P1.C1 - Cap de setmana

2011-07-02T19:15:00.000-07:00

El dissabte d'aquella mateixa setmana vaig convidar els meus pares a dinar.
Quan vaig trucar per telèfon s'hi va posar la meva mare, que davant la proposta no va exterioritzar gaire engrescament. Llavors vaig haver d'insistir en que el menjar no seria a base de pizza ni cap altre tipus de plat precuinat. Només llavors, i amb un clar to de resignació a la veu, va accedir.
No havia tornat a fer anar el valorador. M'havia confinat a afegir un entorn gràfic i altres petites millores al programa de gestió d'Ones Puig (em va venir de gust fer-ho). Així doncs, frisava per conseguir noves dades fresques i romania expectant per la visita dels meus progenitors.
El menú no va ser gens fastuós, tot just per fer passar la gana. De primer, una amanida catalana i una sopeta de pastanaga i ceba amb un lleuger puntet de formatge; de segon, unes llesques de llom amb patates fregides (de les que s'han de pelar i tallar); de postres, préssecs i figues; per beure, aigua si us plau!; i el sobret de cafè descafeïnat posaria fi al dinar.
Mentre endrapàvem totes aquestes saboroses manduques, sorgiren les converses iterants de sempre: "... a veure si menges més, que et veig molt prim...", "... tens la butxaca foradada...", "... hauries de trobar una noia i casar-te... ", "... que ja no tens edat per prendre't les coses tant a la lleugera...". I jo assentia repetidament "... sí, sí, sí ...".
Vam pair l'àpat mirant el televisor.
- Bé , fill... tenim compromisos socials, així que tal dia farà un any. - va dir el meu pare alçant-se del sofà - Cal que fem un pensament. Ens acomiadarem ja.
- Oi, sí! És cert. - digué la meva mare repetint el mateix moviment.
- Ah! Abans de marxar us he d'ensenyar una cosa.
Els vaig explicar lleument la meva teoria.
- No em diguis que perds el temps amb això. - va dir ma mare.
- De ben segur que això t'ha costat caler llarg. - va afegir mon pare.
Els vaig donar la raó però, en realitat, ni tan sols els havia escoltat, enfeinat com estava fent els darrers arranjaments. Ells van seguir renegant.
- Ara faré una prova. Vull que penseu en mi un moment.
- En quina de les teves criaturades?
- En la que més us plagui, però penseu en mi. - vaig demanar-los mentre posava en marxa el valorador.
La pantalla va enfosquir.
- Vols dir que aquest aparell funciona? - va inquirir ma mare. De fet, ja m'esperava un comentari per l'estil, donat que és una persona totalment escèptica per segons quines coses.
- Paciència. - vaig respondre.
"RESULTAT: 197.221 P + CI", una estona més tard. Satisfactori.
- Què us ha semblat?
- Ja està? Quina bajanada!
- Caldria que empressis el temps en coses més profitoses. - digué la meva mare sospirant al mateix temps que feia mitja volta i enfilava cap a la porta. Mon pare la va seguir.
- No ha estat malament el dinar, res de l'altre món però...
- Mercès per venir. Us trucaré quan necessiti una altra injecció de moral. Cuideu-vos!
- Ho farem. Adéu. - es va acomiadar el papà.
- Tu ets el que ha de tenir cura de tu mateix! - es va acomiadar la mamà allunyant-se.
Tenir pares per això...

P1.C1 - La Judit

2011-07-02T19:13:00.002-07:00

Minuts més tard del comiat dels meus pares va dringar el telèfon.
- Digueu!
- Hola, saps qui sóc? - va preguntar una veu femenina amb marcat to irònic. En un moment de desorientació em va passar pel cap que podria ser la veïna del primer pis, però era massa insòlit que em truqués per telèfon essent tant a prop. D'altra banda, ella havia pronunciat la frase màgica "ja et trucaré", és a dir, que no podia ser (massa ànsia de tenir-la a prop).
- Sí. ...? - vaig fingir per forçar la meva interlocutora a tornar a parlar. Potser així me'n recordaria d'aquella veu.
- Vam convenir en que aniríem al cinema, no? Fa mitja hora que havies d'haver-me telefonat. Recordes la nostra cita?
- No m'havia fugit del cap, només m'he adormit. - provocant una mena de badall vaig mentir per la gola com un bergant. - Decideix la pel·lícula, que en un batre d'ulls sóc a casa teva.
La Judit, com podia haver-la oblidat? On devia tenir la testa com per patir confusió semblant. Bé, la veïna era molt maca.
La Judit no era lletja. Ben al contrari, era força atractiva. Una cara bufona, una silueta de guitarra elèctrica (si no vigilaves podia arribar a enrampar-te), uns pits ben posats i unes cames formoses (com un estàndard de noia maca). A més, sabia com guarnir el cos. Aquella tarda portava posat una mena de vestit curt que li queia francament bé. El problema? Ella era una mica... una mica vel·leïtosa.
Mentre sopàvem a la llum de les espelmes a un restaurant massa car pel meu gust (butxaca), la vaig fastiguejar amb els meus recents assoliments. Després ella em va avorrir amb alguna cosa que ara ni tan sols recordo (Una conversa molt adient per a un sopar de tipus romàntic).
- Podem prendre l'última copa, un cafetó o un parell de pastissets a casa meva. - vaig exposar-li - Prometo solemnement portar-te després a casa teva. - vaig afegir quan vaig notar un cert retard en la seva contesta. M'atreia la idea de saber el valor que tenia per a la Judit, i això em va empènyer a proposar-li. Encara que mai abans ho hagués fet.
- D'acord. - va respondre després de somriure tota múrria. Em vaig alegrar de que acceptés.
Vam arribar al meu pis i a la porteria vaig saludar la veïna, que asseguda als primers esglaons de l'escala, semblava que se les havia amb qui vaig suposar que era el seu xicot. Vaig voler creure que es barallaven, em feia sentir molt millor (sóc així de dolent).
- Què vols prendre? - vaig preguntar a la Judit un cop vam ser al meu menjador.
- Què és el que m'ofereixes? - va contestar amb el que em va semblar un bri de picardia.
- Una magdalena farcida de melmelada de maduixa.
Ella va riure, com jo pretenia.
- Un 'Johnny Talker'? Una cola? Una cervesa? Un gotet d'anís? o ... una copa de cava? - vaig persistir.
- Una copa de cava, 'pliiiis'. - va escollir fent l'ullet. Jo vaig correspondre: vaig destapar una ampolla de 'brut' i vaig servir dues copes llargues.
Un disc compacte punxat a la cadena de música va oferir-nos el fil musical. A continuació, em vaig aproximar a la Judit per prendre-la per la cintura i apropar-me al seu cos; va ser un acte reflexe. Em va excitar sentir com fregaven els seus pits contra el meu però, encara que no va ser fàcil, em vaig contenir i vam romandre dempeus ballant lentament una estona.
Vaig reconèixer el meu error d'haver creat un ambient poc escaient per als experiments. En aquell moment, proposar-li una sessió de valoració em va semblar inoportú, així que vaig haver enginyar-me-les per poder recollir les dades que ansiejava obtenir.
- Més cava? - vaig suggerir després de deu minuts de ball.
- Vols emborratxar-me, eh?
- Sí. - vaig dir somrient. Llavors vaig pensar que potser l'estat d'embriaguesa alterava d'alguna manera les O-P, i em vaig engrescar encara més.
- Bé, si és així, prendré una altra copa. Però t'aviso que tinc molt mal beure. - va coquetejar. Involuntàriament un pensament em va passar pel cap: la Judit totalment èbria, canviant la pesseta agenollada pel terra de l'habitació. Una imatge patètica.
- Hem de buidar-la. Ja saps, una ampolla oberta de cava a la nevera es fa malbé. Perd el gas, i tota la resta...
- És a dir, que penses aconseguir-ho.
- Sens dubte.
Va fer via cap al sofà i va seure. Tot seguit va capbaixar-se per dipositar la copa buida al damunt de la tauleta de vidre fent possible una sensacional visió del seu bust. Finalment va encreuar les cames. Terrible!
Vaig desplaçar-me dissimuladament cap a l'altra ala de l'habitació, on era instal·lat el meu valorador, per engegar l'ordinador i desconnectar la pantalla (que restava permanentment en posició d'encès), per evitar la lluminària que aquesta desprenia. La resta d'aparells també els vaig posar en marxa.
- En què penses? - vaig preguntar tot movent a cegues el ratolí per habilitar la presa de dades.
- No sé, en res en particular.
- Pensa en mi.
Vaig notar com si rigués.
- No vols pensar en mi?
- Sí. Sempre penso en tu.
La llumeta del disc dur de l'ordinador em va indicar que l'ona havia estat copsada. Vaig continuar bellugant la rata.
- I en tu? Pensa en tu. - vaig demanar-li.
- En mi?
- Sí.
- ...? - no va respondre. La seva cara reflexava sorpresa.
- Quina parella que fem! - vaig afanyar-me a explicar comptant amb que allò respondria tots els seus dubtes. Més tard vaig pensar que no havia estat una bona contesta, ja que ella podia imaginar que me la prenia seriosament.
Un cop aconseguides les ones vaig desendollar la màquina desitjant que la Judit no se n'hagués adonat de res. Llavors vaig recollir el vas dels glaçons on s'esperava l'ampolla de cava i la vaig acostar a la tauleta del sofà. Vaig omplir la seva copa i després la meva, i tot seguir vaig seure al seu costat.
- Sí. - va dir ella.
- ...?
- Que fem una bona parella, no? - va aclarir veient que no estava a l'aguait.
Jo no vaig gosar contestar. En comptes d'això, vaig apropar lentament els meus llavis a la seva galta i vaig fer-li un petó. La veritat és que el meu cap va començar a fantasiejar i a imaginar que si continuava actuant d'aquella manera, al final arrodoniríem la nit al llit (o potser allà mateix, al sofà), i jo m'havia proposat de ser honest: no l'estimava, i no volia traspassar la frontera del 'amics i prou'. I no era perquè jo no tingués clar que els 'amics i prou' no poguessin anar al llit, més aviat era perquè no podia imaginar la seva reacció emocional després d'allò.
Vam mirar-nos als ulls i, de sobte, va llançar-se damunt meu per petonejar-me passionalment i humida a la boca. De cop i volta va aturar-se, potser per la meva manca de reacció.
- M'has promès que em portaries a casa. - va recordar-me tota moixa.
Jo no vaig protestar (em pregunto si ella comptava amb això). Encara que qualsevol altre dia ho hauria fet, aquella nit centrava el meu interès en les O-P que havia recollit: la dels meus pares i les de la bonica Judit.
- Et trucaré per sortir algun dia d'aquests. - em va proposar abans de sortir del cotxe, estacionat en doble filera davant del seu portal.
- Ja saps que sóc a la teva disposició. - vaig contestar somrient.
- Va bé, fins llavors!. - va acomiadar-se tornant-me el somriure. I va allunyar-se.

P1.C1 - Matinada

2011-07-02T19:13:00.001-07:00

Jo i les meves ones.
Vaig posar-me a analitzar les O-P que havia arreplegat dels meus progenitors. El resultat havia estat de 197.221 P, i presumint que les dades fossin captades correctament, això corresponia a una mitjana aritmètica de 98.610 P per testa. Per suposat, vaig conjecturar que això només havia de ser una aproximació, ja que seria molt difícil que dos individus preessin algú de la mateixa manera. En aquell moment vaig sentir curiositat per saber quin dels dos m'estimava més.
Abans de desvetllar el resultat de l'experiment amb la Judit, va ocórrer-se'm que podia ésser interessant comparar les estimacions que em motivés 'pre' i 'post' coneixement del valor que jo representava per a la noia.
Dit i fet. Vaig recuperar ambdues O-P unitat, la d'ella i la meva, i vaig pensar en la Judit: "RESULTAT: 64.394 P + CI".
- A saber, la Judit m'importa més que la veïna. Bé, és normal. La veïna només em posa calent... molt calent. - vaig xiuxiuejar.
L'etapa següent era observar el meu valor segons la meva amiga: "RESULTAT: 143.695 P".
- Vatua! Esta boja per mi, pobrissona. - em vaig exclamar - Deu ser ben cert que sempre està pensant en mi. I per acabar-ho d'adobar, fins i tot m'estima més que els meus pares!
Després de la primera impressió vaig asserenar-me per cercar possibles explicacions per les quals hagués sortit aquella xifra. I pel meu cap van passar dues principalment: 'les dades no són preses correctament', 'aquesta nina estima molt als seus consemblants'.
Sense perdre més temps, vaig tornar a pensar en ella: "RESULTAT: 79.825 P".
- Sembla ser que sentir-se estimat ajuda a correspondre. - vaig concloure.
A tot això, encara no sabia del cert si l'aparell funcionava correctament. Cosa que em causava certa inseguretat i que em feia dubtar sovint dels fruits de les sessions de valoració. Va ser per aquest motiu que aquella matinada vaig examinar detingudament (una vegada més) tot el procés, i em vaig assabentar d'una qualitat prou interessant per la marxa del projecte: comparant Ones-Puig vaig constatar que la radiació generada per pensar en un mateix era en tots els casos molt semblant. Els valors es diferenciaven sempre en precisions properes a la deu-milèssima, de manera que (i tal com tenia programada la valoració), a efectes pràctics l'ona unitat era única.
En una primera pensada vaig renyar-me per voler generalitzar un fet tan poc contrastat, però finalment vaig resoldre que l'ona originada en l'autovaloració havia de ser comú i inherent a la consciència de l'ésser humà.
En conseqüència, vaig programar l'algoritme amb la nova opció (respectant la vella) i vaig disposar-me a comprovar la hipòtesi amb una prova, recuperant l'ona que havia pres de la Judit. Els resultats s'avenien prou si realitzava l'arrodoniment de les xifres pertinent. Així doncs, de llavors en endavant era possible prescindir de la persona valorada.
La meva teoria de la valoració humana no tenia gaire fonament científic. De fet, la fabricació d'aquell dispositiu havia estat motivada més per una intuïció que per una constatació, i encara que no podia descriure'ls com fiables, els mesuraments i els resultats que oferia em satisfeien d'allò més.
Ho vaig desconnectar tot i me'n vaig anar cap al llit. Vaig aclucar els ulls i vaig adormir-me amb la imatge de la Judit al cervell. Estava boja per mi?

P1.C2 - Unes hores més tard

2011-07-02T19:10:00.000-07:00

Capítol 2: La veu del pis trenta-dos

Un soroll eixordador va despertar-me.
- Qui pot escoltar aquesta porqueria a aquestes hores? - vaig remugar empipat.
Vaig mirar el rellotge despertador i només marcava l'una del migdia.
És cert que no sóc devot de la música amb massa percussió repetitiva i enutjosa (exemple clar és l'anomenada 'màquina'), o amb sons estridents (exponents en són el 'grunge', el 'hardcore', el 'trash', etc.), però si a més a més em desvetllen després d'haver dormit molt poc les circumstàncies fan que l'odi empleni la meva ànima.
Vaig llevar-me i vestir-me a càmera lenta. El baladreig continuava lacerant la meva massa encefàlica, i per millorar l'efecte de la condemna, el responsable d'allò bramava tot fora de compàs. Era una veu masculina, que barrejada amb la resta evocava l'entorn sonor d'una factoria del metall, amb la petita diferència de que els obrers acostumen a portar proteccions a les orelles per evitar les lesions auditives; i aquell tipus, pel que s'escoltava, no les necessitava ja que devia estar totalment sord com una tàpia, si hem de jutjar-ho pel volum que infligia al seu equip estereofònic.
Vaig abocar-me a la finestra i vaig fer-hi una ullada per esbrinar la font de la meva enrabiada.
- Com és possible que cap altre veí s'exclami? És que sóc l'única persona a qui molesta aquest excés? - vaig qüestionar-me mentalment.
Allò primer que em va passar pel cap va ser protestar proferint un parell de crits, però vaig rebutjar la idea per por a una represàlia sonora (augment de decibels a l'assumpte). Així doncs, vaig començar a rumiar un resposta que expressés tot el meu odi cap aquell espècimen que m'estava fastiguejant de manera punyent.
Vaig aprofitar, llavors, per mesurar el meu odi: "RESULTAT: -74.486 P + CI". Gens malament.
Fruit d'una estona de donar-li voltes, se'm va acudir una possible revenja: embolicar una tifa superba en paper higiènic i engegar-la a través de la finestra a l'interior del pis de l'home esvalotador. Però ja passa que les necessitats fisiològiques no responguin a estímuls voluntaris. Així que quan va desaparèixer la causa del meu enuig, un estona més tard, vaig oblidar-me'n.
Abans de posar-me a cuinar pel dinar desitjava revisar de bell nou la darrera modificació que havia incorporat la matinada anterior sobre el valorador. Doncs, ara que ja no era necessari el subjecte de l'estimació per tal de portar-la a terme, podia cotitzar qualsevol ésser humà, viu o mort. Ho faig fer i vaig treure'n els resultats per la impressora:

SESSIÓ DE VALORACIÓ: Diumenge, 7 agost 1994 - 14:07 a 14:38
VALORADOR: Jaume Puig
SUBJECTES VALORATS:
* A. Enstein RESULTAT: 74.142 P + CI
* W. A. Moçart RESULTAT: 69.284 P + CI
* C. Schifer RESULTAT: 30.329 P + CI
* A. CheeseCock RESULTAT: 19.937 P + CI
* J. Lenyon RESULTAT: 82.392 P + CI
* P. McCartni RESULTAT: 52.749 P + CI
* A. Jitler RESULTAT: -50.627 P + CI
* A. C. Doile RESULTAT: 65.921 P + CI
* Xerlock Homs RESULTAT: 65.921 P + CI
* W. Xecspir RESULTAT: 58.283 P + CI
* J. Martorei RESULTAT: 70.176 P + CI

P1.C2 - Per la tarda

2011-07-02T19:06:00.002-07:00

Havia rentat els plats i feia becaines tot mirant l'aparell de televisió, quan va sonar el telèfon i em va desemboirar una mica de la intensa nyerra que m'havia conquerit.
- Què mana?
- Escolta! Sóc en Pep. Desperta't, pòtol!
- Has trucat al Pere?
- Si. Serà a "La Bota-Bar", com sempre.
- Molt bé. Ja hi vaig.
Vaig recollir la bitlletera i les claus, i vaig sortir de casa per dirigir-me al lloc de trobada dominical.
A "La Bota-Bar" passàvem la tarda de diumenge des de feia milers d'anys. Per al tret de sortida, hi havia prou amb un parell de cerveses. Més tard, després d'haver-nos explicat les tafaneries i notícies més urgents, el costum era visitar la sala de billar, futbolins, màquines de 'pimball' i videojocs, accessible mitjançant unes escales de cargol i ubicada tot just al pis superior del mateix local.
Aquella tarda, la casualitat va fer que ens trobéssim amb una antiga companya de l'escola secundària, la Marta. La Marta sempre havia estat una noia molt llampant exteriorment (Ep! Llampant no vol dir bonica: de vegades, l'hàbit fa el monjo), però que perdia molt del seu encís com més tractaves amb ella. Sempre l'acompanyava el xitxarel.lo de torn.
- A que no ho fas? - va desafiar el Pep al Pere abans de que la noia es fixés en nosaltres.
- Què t'hi jugues?
- Jo m'hi jugo una "v-v", a que t'escagarrines i no ho fas. - vaig apostar.
- Fas broma? Per qui em prens? Jo sóc una persona íntegra, que no s'esfondra en les situacions compromeses.
- Recolzo la moció. - va dir el Pep.
- Jo confio en el Pere. Una caixa de cerveses a que sí que se'n veurà en cor. - va afegir-se l'Eudald.
- Fet!
En Vicenç, que havia restat al marge de la juguesca, va cridar l'atenció de la Marta perquè ens reconegués, i ella va aproximar-se tota cofoia de bracet del seu xicot.
- Hola, nois: Vicenç, Pep, Pere, Jaume i Eudald. Què és de les vostres vides? Vosaltres cinc sempre junts, eh? - va comentar somrient.
- I tu, què tal? Vas acabar el BUP? - va preguntar el Vicenç sarcàsticament.
- Ui,... no. Al final ho vaig deixar. - va contestar canviant totalment l'expressió de la seva cara - El meu pare em va conseguir un endoll a l'empresa on treballa i encara em dura...
- Escolta... ? - va iniciar l'atac el Pere.
El Pep va advertir-me amb uns copets de colze que havia començat el joc, mentre que el Vicenç i l'Eudald, que miraven l'acompanyant de la xicota, van adreçar els seus ulls cap al Pere i a continuació al Pep i a mi. Se'ls va esmunyir un petit somriure d'admiració.
- Has tornat a veure el Daniel? - va continuar el Pere.
- Daniel... ?
- Sí, Daniel. - va insistir. Per la seva banda, el Vicenç i l'Eudald s'enretiraven per alliberar no gaire discretament unes petites rialles. - Daniel Ferrer. Una vegada es va unir a nosaltres per explicar-nos un gran esdeveniment de la seva vida. Ens va fer prometre que no ho esbombaríem, i després ens va explicar...
- Ahhh... sí! - el va interrompre descaradament.
- Sí... ens va explicar que se t'havia follat, i que tenia els músculs adolorits de tantes culades que havia hagut de donar... Te'n recordes? Eeh? - va finalitzar el Pere amb una clamorosa riallada que va contagiar-nos als quatre.
Resultava evident la irritació de la Marta
- Es cansa aquest també de culejar? - va preguntar el Pep entre rialles assenyalant el xicot, que havia arrufat el front... les celles... tot ell estava frunzit d'ira.
- Anem-nos-en, Ernest! Allunyem-nos-en d'aquesta colla de marietes trenca-culs! - va propinar donant mitja volta. I va partir encoleritzada.
L'Ernest va arreplegar els dits de la seva mà per formar un puny. Però després d'uns moments d'indecisió, va seguir la seva noia sense dir ni piu. Al cap i a la fi, érem cinc contra un.
- Heu vist les seves cares? - va preguntar en Pep que amb prou feines podia parlar de les riallades que proferia.
- Però com es pot ser tan mal parit de dir-li una cosa així a una senyora? - va seguir la conya en Vicenç.
- Sí, sí, sí... però hi ha algú que em deu una "v-v" i una caixa de cerveses. - Ens va recordar el Pere.
- Així et desapareixeran les durícies de les mans, Peret.
- A mi me la remena la meva nena, i no exactament amb la mà... - va replicar en Pere - Entesos?
- Fantasma! - vam exclamar a l'uníson - Que ja et coneixem, Peret! I sabem que ets un alumne avantatjat de la prestigiosa escola filosòfica dels onanistes.
Vam riure al llarg d'una estona, i després vam continuar la nostres partides de billar sense deixar de banda la gaita.
- I què és una "v-v"?
- Vagina vibradora, 18 cm, làtex de primera qualitat, funciona amb piles.
Més tard vam sopar les rigoroses 'patates braves'.

Himne de les patates braves:
"Necessito un 'xut'",

Ja fa dies que vaig molt penjat
anant del treball a la tele i al llit.
La meva companya és l'ansietat
i m'he convertit en el senyor neguit.

Tinc la síndrome d'abstinència
i no sé si ho podré resistir.
Necessito un 'xut' amb urgència
o sinó avui em tocarà patir.

Cercaré diners per tot arreu.
Demanaré al metro o pels carrers.
Plogui, troni o bé caigui neu,
he d'aconseguir ràpid els calers.

Finalment aniré a aquell bar
que és més 'cutre' que l'hòstia però barat,
em fotré dues dosis per berenar
i en un no res ja estaré col·locat.

Necessito un 'xut' de braves
amb all i oli, o millor, salsa picant.
I de segon em fotré un plat de faves
mentre amb una 'birra' o vaig remullant.

Hauré calmat el meu neguit
i per una estona seré ben feliç.
Fins i tot, potser m'hauré adormit,
doncs per una estona seré al paradís.

Entre mos i glop, va sorgir el tema de les notícies fantasma: d'un temps enllà els mitjans de comunicació havien estat transmetent, adesiara, informacions poc ajustades a la realitat. Es tractava de detalls de poca importància, com ara competicions esportives que ningú no havia vist en viu, però que havien estat un gran èxit de públic i espectacle; o referències significatives, com ara als fenòmens geològics, que ningú no havia patit, però que havien causat grans destrosses. Era un qüestió que, de tant en tant quan apareixia una de les noticies 'sospitoses', ens agradava palesar, però que de cap manera ens esverava. Importància més cabdal en les nostres converses la tenien les noies o les anècdotes laborals.
Abans d'acomiadar-nos, vaig convidar (implorar) els meus amics a fer una petita ullada al meu estimador, i un cop convençuts, no sense dificultat, vam dirigir-nos cap al meu pis.
- Jaume, dóna'ns alguna cosa per veure, i sigues una mica hospitalari amb els teus convidats! - va demanar en Pep un cop vam ser al meu menjador.
- Aigua? - vaig temptejar.
- Vinga, no siguis ronyós! - va insistir el Vicenç.
- Si, això! Que a sobre que ens martiritzaràs amb una de les teves pesades conferències neurastèniques, pretens que resistim amb la gola seca? - va afegir el Pere.
- Molt bé, molt bé, molt bé,... 'olrait'... una cervesa i muts i a la gàbia!
- Això ja és una altra cosa. - va dir l'Eudald mentre rebia la llauna de 'Jeinequen'.
Vaig posar-los al corrent i vaig mostrar-los els resultats de la sessió del migdia que havia imprès.
- Què us sembla?
- Una curiositat..., em sap greu dir-ho però això és una ximpleria... no serveix per a res. - va dictaminar en Pep amb la seva fermesa característica.
- Demà m'afaitaràs! Et sembla poca cosa poder valorar una persona? - va replicar en Vicenç alhora que mirava el full de les valoracions.
- Bé, voldria... puc provar amb vosaltres? - vaig demanar mentre connectava la computadora i la resta d'estris.
- Som-hi!
- Penseu en mi! - vaig manar.

SESSIÓ DE VALORACIÓ: Diumenge, 7 agost 1994 - 23:07 a 23:12
VALORADOR: 4
SUBJECTES VALORATS:
* Jaume Puig RESULTAT: 421.285 P + CI
RELACIÓ D'O-P REBUDES:
- Individu 1: 89.321 P + CI
- Individu 2: 100.178 P + CI
- Individu 3: 110.624 P + CI
- Individu 4: 121.162 P + CI

Les noves qualitats del valorador m'omplien de joia.
- I funciona només amb les persones? - va inquirir l'Eudald.
- Què vols dir? - vaig preguntar sobtat per l'observació.
- No sé... En comptes de valorar persones respecte altra gent, estimar coses o conceptes abstractes... jo què sé?
- Bona idea, Eudald! ... A voltes, els amics fan servei i tot! ... Fem l'experiment! - vaig proposar amb il·lusió. Vaig pocedir.

SESSIÓ DE VALORACIÓ: Diumenge, 7 agost 1994 - 23:24 a 23:48
VALORADOR: 5
SUBJECTES VALORATS:
* Pera RESULTAT: 196.319 P + CI
RELACIÓ D'O-P REBUDES:
- Individu 1: 42.765 P + CI
- Individu 2: 65.673 P + CI
- Individu 3: 12.654 P + CI
- Individu 4: 39.884 P + CI
- Individu 5: 35.343 P + CI
* Poma RESULTAT: 164.712 P + CI
RELACIÓ D'O-P REBUDES:
- Individu 1: 9.554 P + CI
- Individu 2: 51.699 P + CI
- Individu 3: 25.645 P + CI
- Individu 4: 27.346 P + CI
- Individu 5: 50.468 P + CI
* Justícia RESULTAT: 750.391 P + CI
RELACIÓ D'O-P REBUDES:
- Individu 1: 162.278 P + CI
- Individu 2: 135.118 P + CI
- Individu 3: 153.438 P + CI
- Individu 4: 165.271 P + CI
- Individu 5: 134.286 P + CI
* Poder RESULTAT: 500.050 P + CI
RELACIÓ D'O-P REBUDES:
- Individu 1: 78.379 P + CI
- Individu 2: 112.367 P + CI
- Individu 3: 82.460 P + CI
- Individu 4: 75.489 P + CI
- Individu 5: 151.355 P + CI

Semblava que l'estimació rutllava, èxit total. Genial! A mi no se m'hauria ocorregut mai de la vida una cosa així.
Les dues setmanes següents vaig estar examinant noves dades, i alhora vaig aprofitar per introduir un cert nombre de millores en la part algorítmica i en la vessant del circuitam, minimitzant recursos i espai. També vaig enllestir alguns aspectes que havia anat posposant anteriorment referents al programa gestor d'Ones Puig.
Vaig batejar el meu valorador amb el nom de "DVOP", inicials de "Dispositiu Valorador d'Ones Puig", que tal i com el seu propi nom assenyalava, funcionava com un perifèric afegible, connectant-lo mitjançant el corresponent port sèrie, a qualsevol computadora compatible. A més, el "Kit per a la Gestió d'Ones Puig" incloïa tot el programari necessari per a la utilització plena del dispositiu.
Un cop acabat el projecte, se'm va acudir de presentar-lo a alguna revista tècnica o premi d'investigació, però els esperits de la desconfiança van fer acte de presència i em van convèncer de posar seny a la qüestió. Així doncs, tot seguit vaig registrar la meva feina, patentant tant el dispositiu com el 'software'.

P1.C2 - Dos mesos més tard

2011-07-02T19:06:00.001-07:00

Aquell xafogós dilluns de primers d'octubre marcava el retorn a la rutina laboral.
El gruix de senyores ja m'havia comunicat la seva tornada de les vacances i refermat el compromís que veníem mantenint al llarg de ja prou anys.
És a dir, que dilluns era el torn de cinc llars ben brutes, un jorn realment dur.
És clar que, com cada any després del període estival, m'havia plantejat molt seriosament la decisió d'abandonar el servei domèstic i començar a amortitzar d'una vegada els cinc cursos d'universitari. Però, encara que de vegades em desbordava una mica la feina, era una afer de dignitat, abans fer de minyona que estar a l'atur. A més, no ho feia malament i a les dones les satisfeia com deixava casa seva. En resum, que cal fer front a unes despeses i no tothom té endolls o currículums vitae atractius. Endavant un exercici econòmic més!
La darrera obligació del dia era can Alzina, llar d'una parella molt agradable amb una filla que devia voltar la vintena. L'hora d'arribada tant del pares, de la feina, com de la filla, Irene, d'estudiar, era aproximadament les nou del vespre. Però mai coincidíem, doncs l'horari que m'havia planejat, ja des dels primers anys, establia l'estona de sis a vuit per a fer dissabte d'aquella casa.
Mentre estenia la bugada a les cordes del balconet, va arribar amb una hora d'antelació la Irene de cremar-se els ulls a la facultat. I va encarar-se directa cap a la cambra de bany sense adonar-nos-en cap del dos de la presència de l'altre. La fortuna va fer coincidir el moment en que jo tornava a ficar-me dins del pis amb la sortida de la cambra d'ella. La Irene, que anava totalment nua, en apercebre la meva existència va emetre una mena d'exclamació mescla d'ensurt i avergonyiment, al mateix temps que replegava el seus braços i mans interposant-los entre el seu magnífic cos i els meus ulls (com taronges). Després d'uns segons, però, va reconsiderar la seva posició, i va posar amb tota naturalitat davant meu (haver d'esperar vint anys perquè un zigot es converteixi en allò valia molt la pena!).
- uff...! He cregut que eres un lladre que entrava pel balcó.
- No. Sóc el Jaume, ja ho veus. - vaig respondre una mica ruboritzat i sense poder allunyar la mirada del seu cos.
- Ja no me'n recordava que avui tornaves a venir. - va continuar - ... és que he plegat més d'hora.
- Quin pentinat més maco! - vaig comentar per trencar un petit silenci encara que el cabell era, potser, allò en que menys m'havia fixat.
- Va, vinga... no cal que et facis l'orni. Has observat el meu cos nu.
- No, no he vist res. - vaig mentir pensant en que era el que volia escoltar la noia.
- Que ets cec? Mira! - va manar-me fent una lenta i sensual rotació - Se t'ha guarit la ceguesa?
- Si, bé... ja... et veig. - vaig balbejar pensant 'em comença a pujar la mosca al nas'.
- I t'agrada el que veus?
- Molt... - vaig engolir saliva - ... molt maco. - vaig continuar - Estàs molt ben feta, sí.
- Doncs... crec que seria just... un detall per part teva, ... doncs, ja que m'has pogut veure tal i com vaig venir al món... corresponguessis mostrant-me els teus atributs de mascle. - va demanar-me apropant-se - Em complauràs, oi?
- Què!?
- Vaaaa... vull veure't la tita! Ets tan maco! Fes-me aquest favor, si et plau... - va suplicar-me aturant-se a un parell de metres de mi.
Vaig reflexionar durant uns moments: si obeint la seva petició, havia de resultar un xic menys violenta la situació... A més, qui sap? Si la noia s'animava, podia acabar la cosa en copulació. Per altra banda, no podia oblidar que era la filla d'una de les meves clients, i no és bo barrejar el sexe amb la feina (si més no, la gent que no es dedica a la pornografia).
- D'acord! - vaig decidir-me - T'aviso de que no és gran cosa... no sigui que et portis un gran desil·lusió. - vaig explicitar mentre em descordava la sivella i el botó dels texans, i em baixava els pantalons a l'alçada dels turmells. - Llesta? - vaig preguntar en prendre la goma de la cintura dels calçotets.
- Quin paquetet tan bufó! ... Sí, deixa'm-ho veure! - va manar-me.
- Doncs té! - vaig cridar ajupint-me per deixar els 'slips' al mateix nivell que els pantalons.
Quan vaig alçar-me, amb els genitals totalment a la fresca, la mare de la Irene va aparèixer per la porta de la sala, de tornada de la feina. Quina vergonya!
- Si no fos tan tard, m'uniria a vosaltres, però cal que prepari el sopar. Parlant de menjar, ... molt maca la teva cigala! - va comentar divertida la dona enfilant cap a la seva habitació.
- Té raó la meva mare.
- Sí, ja és tard.
- No. Vull dir que és molt bufona la teva cigala. - va rectificar-me fent que envermellís encara una mica més - Bé, xato, vaig a posar-me alguna cosa a sobre. Fins ara!
- Sí, Irene, fins ara. - vaig contestar tornant a vestir-me neguitós. Tot seguit, va regressar la senyora Alzina, amb bata i xancletes.
- Em sap greu haver-vos aixafat la... flauta - va riure - Ep! ... el dimecres, que també et toca venir, al menys correu les cortines. Que no us vegin els veïns, ja saps, després les tafaneries... - va comentar-me en un to cordial. Era una sort per a mi que s'ho prengués a conya.
- Em sap molt greu, senyora Alzina, no tornarà a passar. - em vaig disculpar penedit.
- Va, noi! La meva filla ja és gran. Ja sap què s'empesca. Mentre no abandonis les tasques de la casa, continuarem mantenint bones relacions comercials. De la resta de relacions,... bé, ja t'ho faràs amb la Irene. - va fer broma.
- Bé, senyora Alzina... - vaig riure-li la gràcia - fins dimecres si tornem a coincidir. Bona nit! - vaig acomiadar-me.

P1.C2 - Aquella nit

2011-07-02T19:04:00.000-07:00

Després de sopar vaig enganxar-me al televisor, però com ja era costum cap cadena em va fer el pes i vaig acabar oblidant-me de mirar-lo quan vaig disposar-me a preparar la jornada de l'endemà: quatre llars més. L'evident paradoxa era que el meu pis era un femer. 'Necessito una dona de fer feines!', pensava sovint.
Tot seguit vaig escoltar detingudament els missatges del contestador automàtic:
- Piii!... Senyor Puig, truco en representació de les publicacions EDC, Edicions de Divulgació Científica. Hem conegut l'existència del seu DVOP i estem especialment interessats en realitzar un extens reportatge per algunes de les nostres revistes especialitzades. Preguem es posi en contacte amb el senyor Riguald, responsable d'investigació, per telèfon ... o en persona a les nostres oficines al Passeig ...
- Piii! Jaume! Ets un malparit! Dos mesos en comprar-me la "v-v" i quan finalment me la passes no funciona. Ja me les pagaràs, ja ...
- Piii! Som una grup dedicat a gestionar la comercialització de nous productes a nivell empresarial i estem interessats en arribar a un acord per encarregar-nos del seu DVOP. El nostre telèfon... la nostra adreça...
- Piii! Sóc la Judit. Ahir vaig arribar del poble... Tinc moltes coses que explicar-te, i moltes ganes de veure't. Truca'm!
- Piii! Compro un dels seus DVOP's. Us espero el dijous a les 10:00 hores, al pis 32 de l'edifici 'RMW International Ltd.' de l'Avinguda de les Nacions Anidades, 58-112. No em falleu.
El darrer missatge em va deixar perplexe.
Vaig prendre la guia de la ciutat i vaig cercar l'Avinguda de les Nacions Anidades. Un cop coneguda la seva localització, em va semblar haver vist algun cop aquell edifici. Era realment molt gran, immens, i allò em va infondre la confiança necessària per acudir a la cita. Justament el dijous era el dia de menys feina per a mi, només dues cases. Així que vaig reestructurar el meu horari per poder assistir a la trobada amb la veu del pis 32 de l'edifici 'RMW International Ltd.'.
- Ostres! Ha trucat la Judit! - vaig recordar. Però com que no tenia gaire ganes de parlar amb ella em vaig prometre que la trucaria a l'endemà sens falta. Encara tenia alucinacions del cos de la Irene, totalment nu, com demanant 'Pren-me!'
Abans d'anar al llit vaig destrossar unes naus marcianes que volien atacar la terra, i com havia passat molt temps des de la darrera vegada que ho vaig provar, em va produir sensació de benestar i relaxament.

P1.C3 - Record

2011-07-02T19:02:00.000-07:00

Capítol 3: La venda del "D.V.O.P."

Era una noia molt bufona, menuda, una mena de cirereta. Va apropar-se a mi quan algú ens va presentar i va decantar la cara perquè li fes un petó a la galta. La meva extrema timidesa va mimbar la capacitat de reacció del meu cos, de manera que ella va haver de demanar-me amb la mirada que correspongués a la seva iniciativa. Estultament, la meva mà va anar a parar al seu pit esquerre, quan vaig voler recolzar-la precipitadament al seu braç, sentint una molt agradable sensació en tocar aquella tendror. Tots dos vam envermellir, i jo vaig excusar-me entre la xerinola provocada que feien amics i amigues d'ambdós (Quin començament!). La resta de la vetllada vam parlar a ràfegues.
Uns mesos més tard vam escaure a les escales mecàniques d'uns grans magatzems. Ella duia unes bosses amb roba.
- Hola, ... Què tal?!
- Què tal? ... Quant de temps!
- Doncs, ...
- Sí, bé. Jo també ...
- Ets el meu salvador. - va dir passada una estoneta.
- Ei, no! Que el meu nom es Jaume. - vaig fer broma.
- Molt bé, jo em dic Núria, molt de gust! - va continuar la xanxa - No, seriosament... és que volia passar-me per una altra botiga i em feia molta recança portar les bosses d'aquests magatzems plenes de roba... Voldries acompanyar-me i esperar-te fora amb elles mentre jo compro uns quants drapets més?... Sinó hauré de tornar a deixar-les al cotxe, i és que l'he deixat una mica lluny... Mmmmm? - suplicant estava tant maca que l'hauria deixat seguir.
- Tens molt poder de persuasió, com t'ho fas? - vaig constatar somrient.
Ella també va somriure en acte d'agraïment.
Quan va haver satisfet tota la seva dèria consumista, va demanar-me gentilment que col·laborés portant les bosses al seu vehicle. En realitat, no estava tan lluny.
- Bé,... doncs,... moltes mercès per l'ajut.
- No res, ha estat tot un plaer tornar-te a veure.
- Escolta... ! Tu vius per la 'Plaça Xapó Imperial', oi?
- Sí, allà mateix.
- Que has baixat en cotxe?
- No, no tinc el carnet, encara... - vaig confessar avergonyit.
- Doncs, si vols et porto. Jo visc a l'edifici 'Enyher', tocant a la plaça.
- Perfecte, sí! M'estalvies un pesat viatge en autobús. - vaig dir tot col·locant la roba en els seients del darrera de l'utilitari.
En l'estona que va durar el trajecte vam xerrar fluidament. No va ser una d'aquestes converses artificials que pequen de formals i semblen com emmidonades; ben al contrari, va ser distesa i molt agradable. Ocasionalment, no podia evitar de clavar la vista a les seves cuixes, visibles gràcies a unes estretes minifaldilles que cobrien ben poc, i embeinades en unes suggeridores mitges fosques.
- No em miris les cames! Que em poso nerviosa! - va protestar ella en adonar-se'n - Si xoquem serà per culpa teva, beneit!
- Cames? ... No, només miro el canvi de marxes. És sorprenent aquest canvi de marxes! - vaig dissimular amb tota la barra. Tots dos vam riure.
Vam arribar a l'aparcament subterrani de l'edifici 'Enyher' i va convidar-me a que li donés un cop de mà amb les seves noves adquisicions. Incapaç de negar-me, la vaig seguir fins al seu apartament, on va oferir-me beguda i jo vaig acceptar.
- Serveix-te tu mateix. Fes com si fossis a casa teva... allò d'allà és el moble-bar. - va insistir assenyalant una mena de bufet de fusta rossa - Trobaràs gots a la cuina, al fons del passadís. Ara torno.
- Et poso alguna cosa? - vaig preguntar mentre veia com penjava el cistell a un penjarobes de disseny i s'allunyava pel passadís.
- Tu mateix. - vaig escoltar de forma esmorteïda.
Vaig inspeccionar el contingut de l'atapeït bar on hi havia de tot i més. 'Quina noia, deu donar-li a la beguda!', vaig malpensar. Finalment, vaig escollir un dels envasos de ratafia i vaig enfilar cap a la cuina a la recerca de veires i una mica de glaç.
- Ho trobes? - va sonar la seva veu provinent de l'habitació contigua.
La porta era mig oberta, així que vaig empènyer-la amb l'espatlla i vaig penetrar a la cambra amb les begudes alcohòliques.
- Sí, ja t'he trobat. - vaig respondre amb el somriure més ample que em van permetre els llavis.
Era allà, mig nua, asseguda sobre el llit i inclinada cap endavant desenrotllant les mitges de les seves brunes cames. 'Per un cos com aquest podria matar!', em va passar pel cap.
- Ui! ... M'has enganxat en calces, literalment. - va somriure - Ja que ets aquí, allarga'm aquell cassot que hi ha allà penjat. - em va demanar fent referència a una mena de camisa de dormir.
Vaig abandonar un dels gots al relleix d'un armari i vaig obeir l'anfitriona. Abans de lliurar-li la peça de roba, va descordar-se els sostenidors (davant del meu astorament, cal que ho reconegui) alliberant els seus encara ferms pits. Tot seguit, va recollir de les meves mans la camisola que havia demanat, va alçar els braços i va calçar-se-la deixant-la anar damunt seu. Quin bé de déu de pits! Llavors, va prendre unes faldilletes de plecs d'una cadira propera i se les va passar pel cap per acabar cordant-se-les per la cintura.
- A estat com un 'estriptis' però a l'inrevés. - vaig comentar.
- T'he posat ben a to?
- Doncs,... diguem que tinc moltes ganes de fer meu el teu cos.
Va acostar-se a mi mossegant suaument el seu dit índex amb força picardia, dibuixant una expressió de nena entremaliada a la cara. La visió del seus saltironers mugrons a través d'aquella camisa blanca començava a fornir l'excitació que, en acabat, un cop ben a prop meu i havent posat la seva mà esquerre al meu cul i la seva dreta sostenint els meus genitals, sortís de mare quan va fer-me un tendre petonet als llavis.
- Ho sento... no vull que siguis el meu primer cop.
- Què? Com?... Doncs crida a qualsevol veí i jo seré el segon.
- Vull dir que no ets la persona en qui havia somniat per viure el que jo considero un moment molt especial... No ets, ni de lluny, el meu tipus de mascle. - va dir somrient (maliciosament?) tot alhora que la meva fogor s'arronsava vertiginosament. Llavors, va anar a recollir el vas de la lleixa. - Anem a la sala d'estar? - digué abandonant la cambra ensems. Jo la vaig seguir amb la cua entre cames.
Després vam seguir fent-la petar fins que vaig haver buidat el vas. Aleshores, vaig llevar-me del sofà on m'havia encastat abatut per tocar el dos.
- Bé, Núria... ha estat un plaer. Podia haver estat un altre tipus de plaer, però ... - vaig fer la brometa - Mercès pel licor! - vaig agrair-li mentre em dirigia a la porta i l'obria.
- Gràcies a tu pel copet de mà... Quan ja no sigui el primer cop, et trucaré. T'ho prometo. - va acomiadar-se picant l'ullet.
- Esperaré ansiós. - vaig respondre rient, mentre reconeixia la maleïda promesa que tant m'agrada escoltar d'una noia, 'ja et trucaré'.

P1.C3 - Dijous, tres quarts de deu

2011-07-02T19:01:00.000-07:00

Vaig arribar en el meu modest vehicle a l'edifici 'RMW International Ltd.' i vaig conduir per un desviament cap al 'Pàrking Clients'. Aquell aparcament subterrani era immens, així doncs, vaig cercar, estratègicament, un lloc ben a prop dels ascensors per evitar-me, en acabat, una llarga caminada.
Aguaitant l'arribada de qualsevol de la munió d'enfeinats elevadors, vaig advertir que hom s'apropava allà on jo romania i es plantava al meu costat.
- Hola. - va saludar-me.
- Núria! Què fas per aquí? - vaig preguntar tot sorprès.
- Jo treballo aquí. Tu també?
- No. Jo he vingut a fer negoci.
- Ja m'ho semblava. Perquè, encara que això és molt gran, mai no havíem coincidit enlloc. Ja t'has tret el carnet, pel que veig. - va observar.
- Sí, de fa poc temps. - vaig explicar cofoi.
Un parell de persones més van aproximar-se a la nostra alçada quan un dels ascensors va fer acte de presència i les portes van obrir-se. Vam entrar tots quatre i jo vaig pitjar el botó número trenta-dos.
- Pis 32è? Allà és on vaig jo també. - em va comentar.
- I, comences a treballar a les deu? - vaig interessar-me.
- No, i ara! La jornada comença a dos quarts de vuit, però els 'iupis' com jo, de vegades, cal que ens moguem per la ciutat resolent petits afers que sorgeixen aquí i allà. - va aclarir-me una mica tibada - I, amb qui es la trobada? ... si no és indiscreció.
- Amb ningú en concret. Em van trucar i em van citar avui dijous a les deu al pis trenta-dos, no sé més.
- Ah... bé! No passis ànsia. Sortint de l'ascensor, davant mateix, trobaràs 'Informació'. Ja ho veuràs. - va tranquilitzar-me.
Vam sentir la pèrdua d'embranzida i desallotjàrem l'elevador un cop les portes van ser obertes.
- El meu despatx és aquella porta del fons. - va indicar assenyalant la darrera d'una filera - Si vols , passa't a acomiadar-te abans de marxar. - va convidar-me.
- D'acord, ja hi pensaré. - vaig prometre per inèrcia.
Vaig adreçar-me al punt d'informació, presidit per un sumptuós rellotge analògic on mancaven tres minuts per les deu en punt, i vaig poder advertir la presència d'una formosa noia maniquí i d'un grotesc homenet a qui amb prou feines se'l veia darrera el taulell.
- És vostè Jaume Puig? - va preguntar l'individu abans de que pogués articular cap mot.
- Sí. - vaig assentir.
- Jo sóc Lluc Prim. - va presentar-se - Tingueu l'amabilitat d'acompanyar-me, si us plau.
Vam caminar força estona per diferents corredors sense badar boca, fins a abastar una porta amb la mateixa aparença que la resta però amb un pany regi i llampant. En Lluc va fer aparèixer, d'un dels molts butxacons de la seva armilla, una clau daurada amb la qual va esbatanar una mena de petit habitacle que va instar-me a ocupar.
- És un ascensor particular. - va definir - Anirem a casa meva on podrem xerrar tranquil·lament.
Va fer asseure'm a una butaca d'orelles de l'interior i va accionar uns comandaments per fer cloure l'habitació. Al llarg del viatge, vaig provar d'esbrinar la direcció que preníem, però la tercera llei del moviment de Newton va induir-me a pensar que ens desplaçàvem amb diferents orientacions. Finalment, aquella capsa va aturar-se i el Sr. Prim va fer-se amb una altra clau per obrir una petita portella de la paret de l'ascensor, i va ficar el braç. Tot seguit, les corredisses van enretirar-se.
- Seguiu-me! - va manar.
Érem a una gran sala tènuement il·luminada, amb un conjunt de canapès i divans, tot just al centre, davant d'una colossal pantalla blanca. Vam apropar-nos als sofàs i va seure darrere d'una taula d'interruptors i indicadors.
- Seieu, si us plau! - va ordenar.
Vaig obeir mentre en Lluc enfosquia l'estança i posava en marxa un projector. Llavors, vam visionar una mena de documental informatiu, o més aviat promocional, corresponent a fets, esdeveniments, personalitats, modes, música i altres vessants de les dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta (Molt interessant!). En acabat, va tornar la minsa llum a difondre's arreu.
- Què li semblen aquestes tres dècades? - va interrogar abandonant el seu lloc de comandament i seient al divan a prop meu.
- Bona música... no sé,... computadores, guerres, droga, fam, l'home a la l luna ... Jo vaig néixer a finals dels seixanta. És a dir que...
- Sí, molt bé. Però, en general, trobeu que són èpoques atractives per viure-hi? Què tal unes vacances als anys cinquanta? Per exemple,... un mes de vacances a la dècada daurada del rock,... o viure un moment concret de la història?
- Ah, doncs no estaria gens malament!
- Oi que no? Doncs jo puc fer que la gent passi el temps que vulgui en un període determinat d'aquests trenta anys.
- I perquè aquesta limitació de trenta anys?
- Problemes tècnics... Tot al seu temps, tot es sabrà al seu temps.
- Interessant, una màquina del temps especialitzada en tres dècades. - vaig comentar.
- Anomena-ho com et vingui de gust.
- I quin és el meu paper en tot aquest assumpte? Jo creia que algú em volia comprar un DVOP?
- Sense pressa, jovenet... és cert que el vull. 'Baideuei'... puc tractar-te de tu?
- Sí. Vostè mateix.
- Va. Explica'm els fonaments teòrics del teu aparell i les possibles aplicacions pràctiques. - va demanar-me amb el to de resignació de qui ha de suportar un parlament poc interessant.
Llavors, vaig exposar el que m'havia manat provant d'escurçar tant com vaig poder la xerrada. No podria assegurar si de debó m'escoltava.
- Quin preu li poses al teu invent?
Vaig reflexionar sobre el cost del valorador, els seus fruits i la seva possible utilització. El viatge en el temps no m'havia acabat de convèncer i em suscitava petites desconfiances. Per altra banda, el DVOP no era nociu en cap aspecte ni calia cap mena de cura especial per a la seva conservació, és a dir, que no hi havia res perquè preocupar-se. Només de posar un preu.
- Sé que no és al mercat i no el vull comercialitzar. Només en vull una unitat, que tu mateix pots proporcionar-me. Pensa una xifra, afegeix un zero a la dreta i multiplica-la per quatre. Jo et donaré el doble.
- Cent... - 'Cent cinquanta mil', vaig calcular, que amb un zero a la dreta i multiplicat per vuit feia la quantitat gens menyspreable de dotze milions.
- No et moques amb mitja màniga, no! Ho sento, no et donaré més de cinquanta milions. - va ofertar-me - I crec que fas un negoci rodó.
Vaig romandre mut, conscient de que el meu dispositiu no valia ni una centèsima part del que m'oferia aquell bon home i, per això, el meu instint protector m'inferia prudència i seny.
- El teu aparell és com un detector de mentides, però millor. No te n'adones? Enviaries tu a una ciutat del passat un individu que no sentís cap respecte per la llei o la justícia? Seria un càrrec de consciència massa gran, de manera que cal que provi de seleccionar bé les persones que viatgen.
- Sou conscient de que el DVOP no val tota aquesta quantitat de calers?
- Sí. És una manera de garantir la teva rapidesa i fiabilitat. Si acceptes, et lliuraré això com avenç: un deu per cent del total, cinc milions. - va proposar tot traient un talonari de xecs d'una de les seves butxaques i estenent-ne un al meu nom per la xifra convenida. - A més, no et preocupis per la meva situació econòmica, els diners em surten per les orelles... Tanquem el tracte?
- Tanquem-lo!
- Has fet bé. - va dir lliurant-me el tros de paper i encaixant-me la mà.
- Crec que en dues setmanes el tindré a punt. - vaig determinar.
- Desitjo que aquesta creença sigui convicció... - va manifestar recuperant la verticalitat i caminant cap a l'ascensor. Jo vaig afanyar-me a perseguir-lo alhora que refugiava el taló al meu moneder.
Aquell insòlit mitjà de transport que ens havia traslladat a la singular sala de cine, va fer el viatge invers per retornar-nos als passadissos de la planta trenta-dos. En Lluc va guiar-me de retorn al taulell d'informació, igual que en l'anterior passeig pels corredors, sense dirigir-me la paraula.
- Dues setmanes, a la mateixa hora, aquí. T'espero. - va recordar-me tot acomiadant-se - Ah! ... Que sigui estrictament confidencial la nostra transacció. - demanà girant cua i marxant.
- Així ho serà. - vaig respondre a ningú, allà plantat.
Vaig encarar-me a l'ascensor més proper fins que va obrir-se i va engolir-me. Al llarg de tot l'interromput recorregut, vaig jugar a reconèixer melodies aprofitant el seu fil musical. Finalment, em va escopir de la cambra a l'alçada de l'aparcament soterrani.
Enfilava cap al cotxe quan vaig identificar, a uns metres davant meu, l'atractiva figura de la meva amiga 'iupi', Núria.
- Ja fots el camp? - vaig sorprendre-la en caçar-la.
- Ah, hola Jaume... sí. Encara em resten pendents unes gestions que cal resoldre abans de dinar. - va dir tombant el cap vers mi. Llavors va aturar-se davant del seu flamant 'Renolt Klio', va accionar l'obertura centralitzada i, després de dipositar una maleta de pell negra al seient de l'acompanyant, va muntar.
- Escolta... Has tingut ja la teva primera vegada? - vaig preguntar abans de que engegués.
- ...??? Quines ganes tens de tenir-me! - va dir rient (penso, però, que realment pensava 'Que calent que vas, nano! - ... No, encara.
- Doncs a veure si vas fent un pensament, noia...
- Calma. Seràs el primer en assabentar-se'n. - digué tornant a somriure.
- No et cansis gaire. - vaig aconsellar-li a mode de comiat.
- Jo mai m'ho prenc a la valenta. Sóc la dona tranquil·la. - va respondre - Adéu, Jaume, a reveure!
- Crec que amb aquesta no tinc res a pelar. - vaig pensar veient com s'allunyava - Estic segur de que no li sóc gaire simpàtic.
Vaig ingressar el taló a la sucursal on havia contractat el meu compte corrent, de manera que en uns dies tindria constància de la validesa o nul·litat del document. Vaig pensar en la comissió bancària que em carregarien, en el tipus d'interès que els exigiria per als meus cinquanta milions i, sense poder evitar-ho, en tota mena d'aplicacions esbojarrades on invertir els calers (Què fàcil i assequible és somniar!).
Per altra banda, durant la setmana havia confirmat els compromisos amb totes les clientes de la temporada anterior, és a dir que el ritme de fabricació del DVOP hauria d'emmotllar-se a un horari prou saturat.

P1.C3 - Aquella nit

2011-07-02T19:00:00.000-07:00

Al vespre, quan vaig ser a casa, vaig relaxar-me assaborint un tros d'òpera jagut al sofà fins que vaig recordar la Judit amb qui havia convingut sopar plegats aquell mateix dijous. Vaig trucar-la per telèfon.
- Què et sembla si en comptes d'anar a sopar fora preparo alguna cosa lleugereta per a tots dos? - va proposar-me.
- De 'pe ema', conforme!
- Ah, molt bé! Com que 'de pena', eh? Veig que tens ganes de que et faci el sopar.
- No, dona! He dit 'de pe emmma' (de puta mare), amb ema no amb ena.
- Ja ho sabia. Només et provava... - va riure.
- Ai, Trapella! ... En un no res sóc a casa teva.
Va rebre'm assecant-se les mans al davantal de cuina que encara lluïa posat.
- Oh, que maco! ... No ho havies de fer... El posaré a un gerro amb aigua. - va ironitzar quan vaig lliurar-li el 'xupa-txup' excedent de la meva dosi diària amb gran pompa.
Mentre sopàvem, vaig desitjar esmentar la venda del meu dispositiu i els milions, però em vaig reprimir. A canvi, ella em va explicar amb tot detall les seves vacances al poble i jo vaig escoltar-la no atentament, però si pacient. Doncs la meva atenció es concentrava en la teca i en les formes i corbes del seu cos, que amb tanta gràcia portaven aquell davantal. I és que a les noies maques qualsevol cosa els afavoreix.
Després de col·laborar rentant els quatre plats que havíem fet servir, vaig demanar-li fer una partida amb la consola de video-jocs. Quan vaig afartar-me de ser apallissat una i una altra vegada, la vam abandonar instal·lant-nos al sofà per pair el menjar xerrant.
- El proper juny em caso. - va aviar.
- De debò? Amb vestit blanc i arròs... i un nuvi?
- Sí.
La vaig mirar i no semblava fer broma.
- Ha estat un amor a primera vista... o alguna cosa així? - vaig preguntar consternat.
- Uf, No! Fa molt de temps que vaig conèixer el meu xicot.
- Fixa't amb la Judit! Així que se'ns casa!
No va respondre, només va somriure assentint repetidament.
'I els dies que sortíem on deixaves el teu noi?", vaig exclamar-me internament.
- Sóc feliç per tu... Coneixo l'afortunat?
- No. És en Lluís, de qui tant t'he parlat.
Potser sí que me n'havia parlat però, com sempre que es disposava a explicar-me la seva vida jo desconnectava mentalment, no sabia ben bé de qui podia tractar-se. Senzillament, no m'interessava gens ni mica.
- Com ja saps, vam trobar-nos al poble fa un grapat d'estius, - va recordar-me - i aquest any ens hem decidit...
'Doncs, sembla ser que no estava tan boja per mi com jo creia!", vaig doldre'm.
Aquella nit no vaig dormir gaire. Dos pensaments em rondaven pel cap rellevant-se compenetradament tot just per privar-me de conciliar el son. L'un es titulava 'Solució econòmica a la teva vida', de caire extremadament materialista; mentre que l'altre s'anomenava 'Crisi de la felicitat aliena', d'un marcat to sentimental. Però, sens dubte, el segon era el protagonista principal de la vetllada, doncs sempre havia pensat que la Judit no representava res per a mi i, potser, ara me n'adonava del meu error. Era com patir una pèrdua, un rebuig pel qual no estava preparat emocionalment... Vinga! Ni que fos l'única noia del món!

P1.C3 - Passats quinze dies

2011-07-02T18:56:00.000-07:00

Durant la setmana anterior havien ingressat els diners al meu compte corrent i jo, prudentment, havia realitzat diferents tipus d'inversions en productes financers bancaris a curt i a llarg termini, sobretot fons d'inversió. També vaig reservar-me un petit romanent per poder fer front a qualsevol despesa extraordinària... o per satisfer un possible sobtat caprici. Ben mirat, cinc milions de pessetes no donen per gaire.
El DVOP estava a punt i jo disposat a fer el lliurament i cobrar. A l'ascensor vaig reflexionar sobre la poca correspondència entre el volum de la mercaderia (un parell de disquets magnètics, una capseta plena de xips i sensors, i els corresponents cables de connexió) i el seu preu, i vaig sentir-me afortunat.
Al pis trenta-dos, en Lluc Prim romania rera el taulell d'informació al costat de la noia maniquí, d'igual manera que en l'ocasió precedent. Només distingir-me va mobilitzar-se.
- Bé, anem! - va manar-me sense cap més preàmbul.
Vam repetir el sinuós trajecte fins a la sala de pobre il·luminació. En arribar, però, vaig comprovar que la llum es concentrava en la parcel·la informàtica: el complert equip de computació i replens prestatges de programari i accessoris. Llavors, vam seure al costat d'una gran taula de fusta noble on vaig dipositar el fardell objecte del bescanvi. L'home el prengué i l'inspeccionà amb cura.
- Aquí hi ha tots els programes necessaris per a que això funcioni? - va preguntar sostenint el parell de disquets a la seva mà.
- Sí. Hi és tot: el dispositiu en sí, que és la capsa metàl·lica; els cables de connexió a una computadora personal compatible; i el 'software' de suport, als discs. - vaig exposar-li.
- Dónes garanties de que això rutlla? No provis de jugar-me-la perquè puc ésser molt rancuniós si m'empipo.
- Certifico que rutlla i que ha passat tots els controls de qualitat que se m'han acudit.
- Creu-me, et convé que sigui cert això que dius. - va advertir-me alhora que extenia el xec que resoldria la nostra relació comercial i me'l lliurava fent-lo lliscar sobre la fusta.
- Moltes mercès... - vaig agrair-li recollint els 'QUARANTA-CINC MILIONS DE PESSETES' - Una darrera qüestió...
- Què vols?
- Voldria visitar l'època en la que vaig néixer. Puc?
- Home! Si pagues, perquè no? ... Però abans, no se t'oblida quelcom?
Vaig cavil·lar una estoneta repassant les normes i convenis de comportament social més elementals sense escaure amb el que tan notablement havia obviat.
- Jovencell... no trobo les instruccions per enlloc. Com et creus que podré utilitzar-lo? Intuïtivament?
- Ah!... - vaig exclamar encongint-me en reconèixer la meva badada - Doncs miri... Les instruccions no són impreses, però són incloses en diferents fitxers d'ajuda on, a més, hi figuren nombrosos exemples pràctics. Sigui com sigui, no hi ha cap problema al respecte perquè el programa conté un tutorial que el guiarà en els primers passos en l'art de la valoració... El programa ho fa tot.
- Punyeta! Pel preu que t'he pagat ja podies haver-te escarrassat una mica més! - va enutjar-se sensiblement - Noi, ets un miserable... Va, al menys dedica'm una mica del teu temps i fes-me una demostració pràctica. - va semblar resignar-se.
M'havia passat pel cap renunciar als calers i trencar l'acord davant de l'exigència d'aquell home escarransit, però pel meu bé vaig poder refrenar l'impuls. Vaig pensar que jo hi perdria més que ell.
Va acostar-se cap al terminar i va seure.
- Aquí tens un compatible. - va dir engegant la màquina.
Era qüestió d'enllestir com més aviat millor, així que jo també vaig apropar-me carregat amb el DVOP amb la intenció de connectar-lo al port sèrie de la computadora. Llavors, vaig introduir el primer disquet a la unitat lectora i vaig executar el programa instal·lador. Després, quan me'l va demanar, vaig ficar-hi el segon disc flexible. Finalment, el missatge 'PROGRAMA GESTOR D'ONES PUIG (PGOP) Instal·lat' ens va assegurar que els bytes havien estat transferits correctament a la unitat d'emmagatzemament principal de l'ordinador. Només em va restar pitjar dos cops seguits sobre l'icona corresponent amb l'objecte de fer rutllar el PGOP i, tot seguit, escollir l'opció d'autoconfiguració per tal d'estar preparat per començar la classe pràctica.
- L'eix fonamental d'aquesta aplicació són les Ones Puig, que responen a un tipus d'ona determinada que emet el cervell humà en pensar. És a dir, les O-P fan el paper de matèries primeres en el procés de valoració i, per aquest motiu, el programa ofereix diferents opcions per tractar ones. Aquestes opcions inclouen la captació, l'emmagatzemament, la recuperació i la reproducció. Per altra banda, bàsicament es fan sessions de valoració, on un o més individus rumien, emetent O-P, sobre alguna cosa, persona o concepte per tal de determinar-ne el valor. - vaig exposar tot assenyalant amb el cursor al monitor - Iniciarem una sessió de valoració seleccionant l'opció 'SESSIÓ'.
- Molt bé...
- D'acord! Primer ens pregunta el nom de la sessió, hi posarem "PROVALLUC.SES''. - vaig teclejar - Ara ens surt aquest quadre. Llavors cal omplir on diu "Nombre de valoradors", escriurem '2', vostè i jo. I finalment, cal fixar el tipus de comparació a l'hora d'estimar persones. Ara nosaltres no valorarem persones, així que posarem mode "SIMPLE". El mode "COMPLEXE" és més precís, res més. - vaig triar amb el ratolí - I ja podem començar... mesurarem alguna cosa en la que tots dos puguem pensar.
- El diner. - va proposar.
- Va bé, el diner servirà. Bé... - vaig continuar - Aquí on diu "Subjecte valorat" ho escric, "diner". I per acabar, cal pitjar en aquest botó on diu "VALORAR".
El missatge "VALORADOR(S) PENSEU EN: diner" ens va recordar allò que havíem de fer.
- Ara quan pitgi el botó on posa "D'ACORD", el dispositiu rebrà les dades mitjançant els sensors. En canvi, si volguéssim cancel·lar l'operació caldria pitjar "CANCEL·LAR".
El missatge "ÈXIT" va indicar-nos que la valoració havia rutllat. La pantalla ens mostrava el resultat.
- Bé. Ara podríem continuar estimant alguna altra cosa prement al botó "SEGÜENT", o finalitzar la sessió amb el botó "ACABAR".
- Valorem la salut!
- Molt bé, d'acord! - vaig obeir teclejant "salut". El procés va repetir-se - A més, en acabar la sessió, podem imprimir els resultats mitjançant la impressora. - vaig comentar fent-ho.

SESSIÓ DE VALORACIÓ: Dijous, 20 Octubre 1994 - 10:23 a 10:34
VALORADOR: 2 individus.
SUBJECTES VALORATS:
* Diner RESULTAT: 256.538 P + CI
RELACiÓ D'O-P REBUDES:
- Individu 1: 173.328 P + CI
- Individu 2: 83.210 P + CI
* Salut RESULTAT: 294.325 P + CI
RELACIÓ D'O-P REBUDES:
- Individu 1: 100.936 P + CI
- Individu 2: 193.389 P + CI

Va arrencar el paper de la impressora i va examinar els fruits de la sessió.
- Bé.
- Ara iniciem una altra sessió i veurà com serveix també per qualsevol tipus de situació que pugui provocar una resposta mental - vaig explicar tornant a estrenar una nova sessió.
- D'acord...
- Penseu en "calers",... "salut",... "treure-li un caramel a un minyó",... "anar-se'n al llit amb la dona del seu millor amic que fa molt de goig",... "donar la propina de nadal",... "ajudar una velleta a creuar el carrer",... "patejar una vella perquè es mou molt lentament i destorba",... "acabeu de pagar cinquanta milions de pessetes"...
La sessió es va reflectir en paper de la següent manera:

SESSIÓ DE VALORACIÓ: Dijous, 20 Octubre 1994 - 10:40 a 10:53
VALORADOR: Lluc Prim
SUBJECTES VALORATS:
* Diner RESULTAT: 83.209 P + CI
* Salut RESULTAT: 193.388 P + CI
* Caramel-minyó RESULTAT: -40.453 P + CI
* Dona-amic RESULTAT: 12.737 P + CI
* Propina-nadal RESULTAT: 73.898 P + CI
* Ajuda-vella RESULTAT: 46.884 P + CI
* Patada-vella RESULTAT: -69.565 P + CI
* Pagar-milions RESULTAT: 8.493 P + CI

- No té cap mena de dificultat. Només cal seguir les ordres que van apareixent a la pantalla. Com ja he dit abans el programa s'ocupa de tot. - vaig finalitzar.
- Molt bé, noi. Una bona feina, sí senyor - va ensabonar-me.
Va prendre el ratolí i va explorar pel seu compte durant uns minuts. Jo vaig romandre impassible observant la pantalla.
- Bé, ja m'he fet una idea de com funciona. - va dir tot aixecant-se de la butaca de rodes - Si em sorgeix cap problema, tinc el teu telèfon...
Donat que això darrer sonava a comiat, vaig abandonar la cadira i vaig enretirar-me una passa.
- T'acompanyaré. - va dir encaminant-se cap a l'ascensor particular - Pel que fa a si pots viatjar a l'època del teu naixement... Aviat els mitjans de comunicació esbombaran la comercialització del viatge en el temps. Llavors, truca'm al número de la tarja. - va comentar donant-me una targeta amb el seu nom i un número de telèfon - Jo mateix t'atendré.

P2.C4 - Mig any més tard

2011-07-02T18:53:00.000-07:00

PART SEGONA: El viatge temporal

Capítol 4: El "Vacational Time Trip"

Els mesos següents a la venda del meu DVOP els vaig consagrar a l'esbarjo vegetatiu i a la profunda meditació.
La meva reflexió avançava en dos únics fronts, l'orientació que prendria la meva vida amb tants calers al banc (més que mai no havia vist), i l'atractiva idea de viatjar pel temps fins al dia del meu naixement.
La primera de les meves grans preocupacions s'havia clarificat sense dilació mercès al meu tarannà somniador, doncs milers de vegades havia gaudit de la feixuga tasca de distribuir una virtual riquesa que era ara, si fa no fa, realitat. És a dir, només m'havia calgut materialitzar els meus antics desitjos i viure de la renda que generés el capital invertit, i per a les meves diverses afeccions, desateses durant tant de temps, sense angúnies de tipus econòmic.
No cal esmentar que cap de les meves benvolgudes clientes contractants tornaria a disposar dels meus serveis com a home de fer feines. No pas per ressentiment, sinó pel simple fet de que ja no m'interessava guanyar més diners pel que havia considerat el camí més ràpid (i l'únic que coneixia) per a aconseguir-los: pencar. Sense més explicacions els havia anunciat la retirada per motius aliens a la meva voluntat, i punt.
L'altra qüestió, el viatge temporal, era molt més enrevessada i confusa. En primer lloc, era un tema que mai no havia arribat a comprendre ja que em semblava lògicament impossible l'accés a l'increment negatiu en la dimensió temporal. Recordo que hom em va comentar en certa ocasió que un tal A. Enstein mantenia la seva pròpia opinió respecte a això, i també que no em va saber convèncer amb la pobre explicació que em va gitar. Sigui com vulgui, la comercialització d'un viatge de similars característiques em semblava una empresa molt agosarada a jutjar per les enginyoses maneres d'aprofitar-se'n de la coneixença de l'esdevenidor que autors de tot tipus ens han mostrat al llarg de tant de temps.
El meu interès era bàsicament tafaneria.
Per altra banda, mesos enrera m'havia decidit a facilitar el meu propi DVOP a l'editorial de publicacions científiques que havia sol·licitat la realització d'un ampli reportatge sobre l'aparell i el seu programari de suport. Però quan vaig rebre per correu algunes de les revistes que parlaven del dispositiu, vaig haver de llegir coses com "... la seva caòtica organització interna...", "... sense cap mena d'optimització en el cableram de les plaques...", "... presentació poc acurada, en general...", "... pobre documentació...", o "... una idea interessant, però un d'aquells casos en els que és la intenció allò que compta...". Encara que no podia negar que eren comentaris una mica certs, no vaig ésser capaç d'encaixar-los amb gaire serenor. Aquelles crítiques tan negatives em feien rememorar els vells temps de la facultat i un determinat seminarista excessivament exigent...

P2.C4 - La Griselda

2011-07-02T18:51:00.000-07:00

El telèfon va esverar-se tot just quan em disposava a cuinar un senzill soparet per a un, jo mateix.
- Bon vespre, s'hi pot posar Jaume Puig? - va demanar una molt agradable veu femenina.
- Ja hi parla. - vaig informar sense cap coneixement sobre la identitat de la meva interlocutora.
- Sóc la Griselda, te'n recordes?
- La Griselda, la reina de la selva? La Gris, la meva amiga acolorida?
- La mateixa, estimat Jaumet... T'he enyorat... Explica'm, què és de la teva vida?
Quan estudiava l'enginyeria, ella havia estat una companya inseparable, crossa gairebé imprescindible, on recolzar els meus lents progressos. Sempre havia estat disposada a respondre, amable i soferta, a tots els meus freqüents dubtes sobre això i allò. Ocasionalment, l'havia envejat per les seves innates aptituds per a la retenció i l'abstracció mental, però sempre ens havia unit una especial amistat que, no cal dir, encara conservàvem.
- Anar fent... M'alegro d'escoltar la teva veu, jo també t'he enyorat. Quan has arribat?! - vaig preguntar notablement emocionat. El comiat a l'aeroport havia estat la darrera vegada en veure-la, doncs, un cop llicenciada, van atorgar-li una beca d'estudis i va emigrar a un país estranger per continuar la seva formació; mentre jo, fastiguejat d'ésser rebutjat una i una altra vegada per les empreses (pel meu pobre currículum), m'introduïa al servei domèstic.
- Ja fa més de mig any. - va respondre.
- I no em truques fins ara? - vaig renyar-la.
- Ho puc explicar tot... Què et sembla si quedem, i així ens veiem i xerrem una mica?
- Et convido a sopar. Digues-me on t'estàs i et passo a recollir.
- Caram! Ja em pensava que t'ho hauria de demanar jo ... - va declarar rient. Habitualment, l'havia convidat a dinar o a sopar com a compensació per les molèsties que es prenia exercint de professora particular meva, de manera que l'acte s'havia convertit en un plaent costum, motiu de nombrosos tendres records. - Sóc a un apartament de l'edifici "RMW International Ltd.", saps per on cau?
- ...!!! Sí. - vaig respondre sorprès.
- Seré a la porta principal de l'edifici a les nou. No triguis, que et conec!
- Aquesta nit no et faré esperar. Fins ara!
Vaig fer sonar el clàxon alhora que m'abocava a la finestreta del meu cotxet bellugant la mà per atreure l'atenció de la Griselda, que romania asseguda a la graonada davantera de l'edifici. Però veient com s'apropava, somrient i joiosa, vaig sentir la imperativa necessitat d'abandonar el seient del vehicle per rebre-la com m'ho demanava el cor, amb una forta abraçada i un parell de petons. Darrera el sentimental i efusiu retrobament vam dirigir-nos al nostre "restaurant de sempre".
El cambrer ens va mostrar l'etiqueta de l'ampolla de vi i tots dos vam aprovar l'elecció.
- És gairebé com tu. - vaig afirmar lliurant-li a la Gris una de les roses que guarnien el centre de la taula.
- Oh, gràcies! Molt amable pel compliment. - va contestar ella arquejant el carmí dels seus llavis. Tot seguit va prendre la copa i va xarrupar una mica de rossat. - I... què m'expliques del teu vell projecte de l'estimador?
- Veig que encara te'n recordes del "Valorador Puig"...
- Sí. Més d'un cop he tingut temptacions de materialitzar-lo... però al final sempre m'he fet enrera.
- Bé...
- Ja saps que pots comptar amb mi. - va oferir-se - Si hi ha res que no...
- Sí!!! Ja sé que les teves qualificacions sempre van ser molt millors que les meves! No calia recordar-m'ho! - vaig fer broma interrompent-la.
- No ho dic per això, ximple! - va rebatre abans de descobrir pel meu to de veu que es tractava d'una altra de les meves reiterades facècies sobre el tema. En adonar-se'n, va arrufar el nas i va engegar-me la flor contra la cara, que de rebot va anar a parar directa al meu vas ple de vi. Llavors, vaig prendre la rosa per la tija per advertir que alguns dels regalimosos pètals restaven surant a la beguda. La vaig mirar i vam riure tots dos.
- El vell projecte "Valorador Puig" és ja una realitat. - vaig explicar - L'he anomenat "DVOP, Dispositiu Valorador d'Ones Puig". - vaig aclarir solemnement - Fins i tot, n'he venut una unitat, i una editorial de temes científics ha fet un reportatge.
- De debó?
- Sí, no t'enganyo... Porto un parell de les revistes al cotxe.
En una petita escapada a l'aparcament mentre esperàvem a ésser servits vaig anar a buscar-les. La Griselda va fullejar les planes de les publicacions on analitzaven el meu invent, examinant amb deteniment algun dels diagrames i dissenys que hi apareixien.
- No et deixen gaire bé pel que he pogut llegir.
- Bé, ja em coneixes, puc arribar a ser molt sapastre...
Va enretirar la lectura amb la intenció de retornar-me-la quan el cambrer va portar el primer plat.
- Guarda-te-les a la bossa... Si vols queda-te-les. Les he portat per tu.
- Molt bé.
Després del sopar, em va proposar de visitar un local situat al pis més alt de l'edifici on tenia l'apartament. El singular cafè, reservat per a residents, executius de l'empresa, convidats i similars, era conegut pel nom "The Chair On The Top Of The World”, i era un lloc immens però molt acollidor.
- Posa'm al corrent de la teva vida. - vaig demanar-li encuriosit.
- De la meva vida?... Bé, ja saps que em van concedir una beca i me'n vaig anar a l'estranger. Vaig estar un temps a la "Central University" dels "Estats Reunits Geysper", però al tercer any quan van negar-me la renovació de l'ajut econòmic, vaig submergir-me al món laboral en una filial establerta en aquell país de la multinacional "RMW", la propietària de l'edifici on som ara. Més tard, em van traslladar a la seu principal de l'empresa a l'orient... Te'n recordes que tinc la mà trencada pels idiomes...?, doncs ja em veus a mi viatjant cap al sol naixent.
- I com te les guanyaves?
- Al principi, era dissenyadora, però aviat van posar-me al front d'un petit equip, i més tard, de la supervisió general dels sistemes autònoms de procés, emmagatzemament i distribució d'informació. Va ser un ascens llampec, tot s'ha de dir, d'acord amb la meva vàlua... - va somriure.
- Llavors, fins fa sis mesos has viscut al "Xapó"?
- Sí, bé,... El propietari de la firma, Lluc Prim, va encarregar-nos un colossal projecte, prioritat absoluta. Un complex totalment computeritzat, i quan dic complex, vull dir molt complicat.
- Oh, el senyor Lluc! - vaig xiuxiuejar - I que t'ha dut a tornar a casa?
- Fins fa uns dies hem estat enllestint la instal·lació del sistema i detalls d'última hora.
- Així que l'empresa et va proveir l'apartament on vius, no?
- Exacte. Des de fa una setmana és de la meva propietat com a retribució a la meva participació en el projecte.
- Com t'envejo,... i t'admiro. - vaig admetre (Dedicar-me a netejar cases no havia fet que em sentís gaire realitzat ni satisfet... Clar que "d'on no n'hi ha, no en pot rajar!").
- Va...! - s'ho va prendre a broma.
Vam seguir xerrant i fent memòria durant molta estona, però el temps s'avorria amb nosaltres i va esquitllar-se. Va arribar l'hora de retirar-se.
- Escolta, per curiositat... no sabràs, per casualitat, que redimonis vol dir "RMW International Ltd."? - vaig preguntar mentre l'ascensor ens duia fins al pis del seu apartament.
- Certament. No ho endevines?
- Doncs no.
- Què poc enginyós que ets! ... "Richest Man in the World International Limited"
Vam acomiadar-nos fins aviat.

P2.C4 - Darreries de juny

2011-07-02T18:50:00.000-07:00

Els diferents mitjans de comunicació difongueren amb més o menys sensacionalisme l'existència de les "Vacances al passat", després d'una diüturna expectació per part meva, mitjançant un nombrós grup de repòrters, privilegiats en poder viatjar a les diverses destinacions que comercialitzava "RMW Viatges" -dècades dels cinquanta, seixanta i setanta-, que havien redactat les seves vivències i impressions donant fe de l'increïble trasllat temporal. En alguns espais informatius entrevistaven els responsables de l'assumpte, però aquests, lluny de facilitar detalls sobre el mètode de transport, es limitaven a promocionar el seu nou producte.
Per altra banda, de manera previsible i davant la manca d'informació clara al respecte, les distintes teories i anti-teories d'erudits i eminències de tot el ventall de camps del coneixement, i les més predominants en nombre i subjectives de comentaristes de torn i afeccionats a dir la seva, van bombardejar saturant durant unes setmanes l'atenció de tota cuca viva. Contrastant, totes aquestes, amb les d'escèptics partidaris de considerar-ho tot com un escarni a gran escala, ardit propagandístic.
... És a dir que, vaig disposar-me a trucar al senyor Lluc Prim.
Com sempre, vam citar-nos a l'edifici de la companyia a l'Avinguda de les Nacions Anidades. En aquesta ocasió, però, el punt de trobada era a "Recepció, planta baixa", on m'esperava muntat a una mena de carret que lluïa als costats l'anagrama en argent de la multinacional.
- Em complau tornar a veure't, Jaume. - va saludar encaixant-me la mà vigorosament.
- Tot un plaer, senyor Lluc... Bé, ja sabeu a què vinc.
- Sí. Puja. - va manar assenyalant amb la mirada el seient de la seva dreta.
Vaig obeir. A continuació de dues petites batzegades, el locomòbil va iniciar el trajecte i, al llarg de si fa o no fa un quart d'hora, vam passejar per la gegantina planta baixa amb direcció a la zona comercial.
- Interessant cotxet. - vaig comentar referint-me al vehicle que ens transportava.
- Elèctric. Potent i ràpid, pot assolir els quaranta per hora... i molt distret. Més d'un cop m'ho he passat d'allò més bé maniobrant i posant-lo a tot gas per aquestes instal·lacions. T'aconsello que aquest nadal en demanis un al Pare Noël. - va explicar fent broma.
Vam abastar l'àrea de grans magatzems i ens dirigírem directament a la secció d'agències de viatges.
- Veus aquella colla de gent? - va preguntar-me.
- Sí, la veig. - vaig respondre. Era impossible de no fixar-s'hi: un grup de persones molt nombrós, davant d'una pantalla gegant que, segons em va semblar, emetia el reportatge promocional que havia vist en la primera entrevista amb el senyor Prim.
- Des de començament de la campanya publicitària de les nostres "Vacances Temporals", els curiosos i tafaners ens envaeixen a totes hores del dia... Allà és on anem, però jo sé una entrada secreta que ens estalviarà empentes.
Vam abandonar el cotxe elèctric a una estació de recàrrega i continuàrem caminant franquejant un parell d'obstacles fins a embocar una sala amoblada amb força exquisidesa, on dues formoses dones guarnides amb bates blanques van rebre'ns.
- Bon dia, senyor Prim. - van saludar-lo - ... i vostè deveu ser Jaume Puig, oi? - va interrogar-me una d'elles.
- Cert. - vaig respondre.
En Lluc Prim va agombolar-se a una poltrona encoixinada i va instar-me a imitar-lo. Tot seguit, va sol·licitar a una de les senyoretes que ens servís algun refrigeri i la noia va acatar l'ordre. Aleshores, la pèl-roja va seure davant nostre disposada a donar tot tipus d'explicacions en relació al viatge.
- Senyor Puig, ara us exposaré una sèrie de qüestions que cal conèixer del producte que us oferim, el "Vacational-Time-Trip". - va començar el seu discurs memoritzat - Es tracta de la possibilitat de residir durant una temporada limitada o, si vostè ho desitja, il·limitada, en algun període dels anys cinquanta fins al setanta-nou, ambdós inclosos. "RMW Viatges" proporciona el trasllat, d'anada i de tornada, i el diner de curs legal que pretengui comprar. La resta (allotjament, vestuari, etc.) caldrà que us ho procureu pel vostre compte a l'arribada a la destinació. En cas de decidir de perllongar la vostra estada indeterminadament, necessitareu integrar-vos al món laboral de l'època o enllaçar el vostre compte bancari. Sigui com sigui, abans de marxar heu d'adquirir la suma de calers que vulgueu per al vostre viatge temporal, ja que no són permesos cap mena de documents ni diners actuals en les ciutats de destinació.
Va apropar-se l'altra bata blanca i instal·lant-se al costat de la primera encreuant les seves apetibles cames va continuar la xerrada.
- També us lliurarem la documentació i alguna informació addicional necessària. - va fer una breu pausa - Què us sembla?
- Engrescador. - vaig manifestar sense poder amagar el meu interès.
- Hi ha una petita pega. - va continuar.
- Quina? - vaig demanar.
- Comptem amb una precisió de més-menys un any sobre l'objectiu que desitgeu prendre. Això vol dir que no és possible assegurar-vos un dia, ni tan sol un mes en concret.
Encara que la idea de visitar el passat conservava el seu atractiu, vaig sofrir una excepcional desil·lusió en sentir allò.
- Vols seguir endavant? - va preguntar-me el senyor Lluc.
- Sí. I tant que vull! - vaig respondre amb seguretat per autoconvèncer-me de que era allò el que anhelava.
- Bé, senyor Puig. Si esteu disposat, posem-nos-hi. - va dir la de cabells roigs - Signeu aquí sota... És un contracte on us comprometeu a respectar una sèrie de normes i condicions de tipus ètic.
Vaig llegir el text i llavors vaig signar.
- Podem anar fent via, si us sembla. - va parlar la morena amb vestimenta blanca.
- A punt.
- D'ara en endavant t'atendran les noies. - va anunciar-me el senyor Lluc en eixugar el seu got - Que tinguis un bon viatge! - va acomiadar-se estrenyent-me la mà.
- Mercès per tot! - vaig agrair-li.
Se'n va anar.
- Molt bé. - digué una de les noies - Quin any voleu visitar?
- Voldria caure tan a prop com sigui possible del setze de febrer de l'any seixanta-vuit, la data del meu naixement.
- I, quant de temps voleu estar-hi?
- Un parell de setmanes seran més que suficient.
- Quant diner desitgeu comprar? - va preguntar la pèl-roja dirigint-se cap a un armari metàl·lic ple de maletins.
- Equivalent a dos-centes mil.
- Carnet de conduir?
- Sí.
La noia morena va pitjar les tecles a l'ordinador i la impressora va escopir documentació al meu nom. Aleshores la va ficar a una carpeta juntament amb altres papers, informació diversa, i tot plegat ho va encabir a la maleta dels calers. Tot seguit va lliurar-me-la.
- Entreu a la cabina, si sou tan amable. - va demanar la dona assenyalant un estret habitacle transparent - ... Ara el transportarem, emporteu-vos la maleta.
Una emoció entusiasta va envair el meu cos alhora que tremolós d'excitació ocupava el cambró hialí.
- A la destinació escollida, us explicaran la manera de retornar aquí. - vaig escoltar abans de desplomar-me, adormit profundament.

P2.C4 - Arribada

2011-07-02T18:49:00.000-07:00

Vaig recuperar la consciència jaient a una llitera, envoltat de tres persones uniformades de la mateixa manera que les dones de "RMW Viatges". Vaig incorporar-me.
- Us trobeu bé? - va interessar-se un dels individus.
- Sí, només em volta una mica el cap. - vaig contestar alerta lluitant per vèncer el momentani atordiment.
- Som a l'estació temporal de l'any 1968. Filant més prim, avui som vint-i-u de febrer del seixanta-vuit... Pareu atenció a això que ara us donaré.
- Què és?
Va obrir el meu maletí i va treure'n la carpeta.
- Un plànol de la ciutat,... aquest dossier sobre la indispensable informació que cal saber per moure's per ella: transports, horaris i altres... un breu compendi de fets per fer-se càrrec del moment històric... i aquesta tarja magnètica que us acredita com a viatger temporal i que caldrà que lliureu per retornar al vostre present. - va enumerar, ficant-ho a la carpeta ensems - Des d'aquest moment ja podeu gaudir de la vostra estada a mil nou-cents seixanta-vuit. - va anunciar-me tornant els papers a la maleta i lliurant-me aquesta. - Que passeu un feliç sojorn!
- Moltes mercès. - vaig acomiadar-me.
Quan vaig ser fora d'aquell local i vaig tenir el primer contacte visual amb el carrer se'm va omplir el cor de joia en rumiar que allò eren vint-i-sis anys abans de quan provenia, 1994. La fesomia dels edificis, els cotxes, la manera de vestir de la gent, tot... era difícil de fer-me'n càrrec passejant per aquella avinguda... que no reconeixia! I és que havia cregut que es tractava d'un viatge exclusivament temporal, de manera que aquella havia de ser la meva pròpia ciutat uns quants anys més jove. Començava a dubtar de la meva hipòtesi.
La inquietud m'atabalava, així que vaig dirigir-me a un quiosc de premsa decidit a comprar un periòdic, per fer-li una fullejada assegut al primer cafè que se'm creués. Dit i fet.
Després de repassar per sobre les notícies d'aquell dia, vaig examinar també sense gaire miraments el contingut de la carpeta. Vaig iniciar la revisió amb la tarja magnètica i la resta de documents: un carnet d'identitat i un permís de conduir. Tot seguit, vaig extreure dissimuladament d'un dels feixos del maletí un bitllet per guardar-me'l a la butxaca de la camisa amb discreció un cop analitzat durant una estona. Amb ell pagaria la meva consumició. Aleshores, vaig desplegar el plànol que m'havien facilitat. Era clar que no representava la meva ciutat "Barçalona" i, encara que ho vaig provar, no vaig descobrir per enlloc cap nom de població. Finalment, vaig localitzar un hotel de la llista d'"Altres dades d'interès".
Al registre de l'hotel vaig assabentar-me de resquitllada de que el nom de la ciutat era "Vilapebrot", però la gent a qui preguntava desconeixia la seva ubicació exacta segons es desprenia de les seves respostes evasives i els seus silencis.
Vaig instal·lar-me a l'habitació corresponent a la clau que em van assignar. Llavors, vaig tornar a mirar-me el plànol: cap via o camí de sortida, tot de carrers que naixien i morien dins de l'àrea urbana. Allò va fer que em pugés la mosca al nas, de manera que vaig revisar el dossier i la resta de fulls d'informació a la recerca d'un servei de transport exterior. No el vaig trobar. En conseqüència, encara que visitar el barri on vaig créixer, com havia planificat de bon principi, constituïa la raó principal del viatge, vaig començar a abandonar decebut la idea de fer-ho.
Van trucar a la porta i vaig obrir.
- Senyor Puig? - va preguntar-me el grum.
- Sí. - vaig confirmar.
- Una senyoreta us espera al bar.
- Bé... Pots portar-m'hi?
- Si em seguiu...
El criat va assenyalar amb la mà des de l'entrada de l'establiment i, ja de lluny, vaig reconèixer l'atractiva figura de la Griselda prenent un cafè amb llet a una taula del fons. Vaig propinar el noi i, tot seguit, vaig anar a trobar-me amb la meva amiga.
- Hola, Jaumet. - va saludar-me somrient en seure jo al seu costat - Abans t'he vist a recepció.
- Que fots tu aquí?! - vaig exclamar alegre i sorprès.
- Sóc de vacances. - va respondre - ... I tu?
- Ai carall, caram, carat! Jo també.
Vam romandre allà xerrant durant mitja hora fins que va proposar-me recórrer turísticament la ciutat amb el cotxe que havia llogat a tal efecte. No tenia res millor a fer així que vaig acceptar.
- Què et sembla el passat? - va preguntar-me en una aturada davant un semàfor.
- Un fàstic...
- Un fàstic?
- T'has fixat en la ciutat? Sembla estar incomunicada.
- Però, tu no has vingut a passar unes vacances a l'any seixanta-vuit? - va inquirir mentre pitjava l'accelerador per reprendre la marxa - ... Llavors, on vols anar? L'any seixanta-vuit, és el mateix a tot arreu.
- Sí, clar. Però jo volia veure "Barçalona", el meu barri... et fas a la idea?
Va haver un silenci.
- Et veig una mica carallarg. Vols que t'expliqui una cosa? - va preguntar-me.
- Què és?
- Això no hauria de fer-ho perquè és informació confidencial i forma part d'una important estratègia comercial traçada per l'empresa, però sé que puc confiar en la teva discreció... Puc?
- Tu saps que sí que pots.
- Te'n recordes d'allò que vaig explicar-te del projecte en el que havia estat treballant?
- Sí, me'n recordo.
- Doncs, era això.
- ...!!! ... Això, què? - vaig demanar que m'aclarís.
- Doncs, això de les vacances temporals. - va començar l'explicació mentre continuava conduint pels carrers de la ciutat - El trasllat temporal que creus haver comprat no existeix, és un artifici, una farsa. L'única cosa que hi ha és un transport físic. És a dir, t'han portat a una ciutat on es viu com a l'any mil nou-cents seixanta-vuit.
- No hi ha màquina del temps, ni res d'això?
- No. Bé,... tu saps que jo, personalment, crec que no és possible el viatge en el temps. Entre d'altres coses perquè el temps no existeix, no és res, és una cosa que l'home s'ha inventat. Pregunta d'examen: què és el temps?
- I els diaris? Jo n'he comprat un. El diner, la gent, la ràdio ...?
- Tot fals. Sembla ser que la història va començar com una comanda particular del propietari de "RMW Int. Ltd.", Lluc Prim. El seu caprici era muntar una ciutat a la seva mida ambientada en els anys cinquanta. Després va pensar que no en tenia prou amb l'escenari i va afegir-hi la idea de les emissions de ràdio, els periòdics, fins i tot gent que visqués al poble... i va encarregar un avantprojecte.
- M'estàs dient que tota la ciutat és un muntatge?
- Si... En realitat, els enginyers van pensar de bon principi que la missió era construir un espai lúdic obert al públic. El dilema era oferir una ciutat viva, on es succeïssin els fets dinàmicament tal i com antigament; o ofertar una ciutat morta, on regularment es posés en escena un període determinat de la història. Llavors van desenvolupar la idea, i van arribar a la conclusió de que per guanyar en realisme calia disposar de més d'una ciutat i més d'una època. En Lluc Prim va donar llum verda a la idea i la cosa va anar endavant.
- Una mena de parc d'atraccions on la diversió és viure com en el passat?
- Exacte. I la manera de reviure el temps passat és repetir els mateixos esdeveniments que van marcar la vida de la humanitat, a través dels mitjans de comunicació. Es recupera l'aparença d'algunes coses i uns quants costums, i ja ho tenim tot.
- I la gent?
- La gent que viu a les diferents ciutats dels diversos períodes temporals són persones que reben un sou de l'empresa "RMW" per fer-ho, i que addicionalment gaudeixen del seu lloc de treball a la ciutat: escombraires, transportistes, funcionaris,... jo què sé... tot el que pugui mancar a una població. Com a dada, et puc dir que la majoria són contractats per un lustre, en el qual es comprometen a realitzar la seva activitat laboral i viure segons l'època durant cinc anys consecutius en una d'aquestes urbanitzacions. Estan ben pagats però a canvi han de renunciar al seu temps.
- Uff! ... Però,... jo recordo que la noia de l'agència m'ha explicat que el trasllat temporal tenia una precisió de més-menys un any. Com es fa això?
- No és res màgic. El secret consisteix en tenir trenta-una ciutats rutllant, cadascuna vivint un any diferent des del cinquanta fins el setanta-nou, més una de traspàs. Avui és vint-i-u de febrer, és a dir, que fa exactament cinquanta-dos dies que va ser u de gener a totes les ciutats. I passats tres-cents seixanta-cinc dies (un jorn més si l'any és bixest), totes seran un any més: la del cinquanta serà la del cinquanta-u, la del cinquanta-u la del cinquanta-dos, etc. fins a la del setanta-vuit que serà la del setanta-nou. La del setanta-nou, però, no es convertirà en la del vuitanta, sinó que esdevindrà la ciutat de traspàs i es condicionarà al llarg de, com a màxim, un any per poder fer el paper de la del cinquanta en l'any vinent. És a dir, la ciutat de traspàs sempre és a punt de tornar-se la ciutat de l'any cinquanta... Per això, si per exemple, ... Quin dia vas escollir tu?
- El setze de febrer de mil nou-cents seixanta-vuit.
- El dia del teu naixement, eh? ... Doncs si haguessis escollit el... vint-i-nou de setembre del mateix any, perquè et facis una idea, ara series a la ciutat de l'any seixanta-nou a dia vint-i-u de febrer. És això la precisió de més-menys un any, tu hauries demanat el seixanta-vuit i hauries rebut el següent que era el que es trobava més a prop temporalment de la data que desitjaves... No sé si m'he explicat amb claredat.
- Així, aixà...
- A grans trets, és això.
- I quina va ser la teva aportació al projecte?
- El meu equip i jo ens vam encarregar de dues de les qüestions més importants: la informació i el manteniment de les zones autònomes de les ciutats, que internament funcionen completament computeritzades. Un cervell electrònic, al qual són connectades totes les estacions de control de les diferents zones temporals, controla la colossal base de dades on estan emmagatzemades totes les notícies, emissions televisives, documents, films, etc. (Cal dir que les emissions i les impressions dels distints mitjans de comunicació que reben les ciutats són idèntiques a les que en el seu moment van oferir-se)... La nostra tasca va consistir en dissenyar i implementar el sistema operatiu V.T.T.O.S., que controla, administra, executa i realitza qualsevol cosa que hom vulgui... Realment, em sento molt cofoia de ser coautora perquè està molt ben fet i passarà molt de temps abans de ser superat.
Vaig reflexionar al llarg d'una estona; davant d'aquell projecte el meu DVOP era una cagarulla.
- I els calers?
- Tot el que necessiten les ciutats, ho fabriquen. Són gairebé autosuficients.
- Escolta,... però la publicitat donava a entendre que era un viatge autèntic!... Això és un frau! ... A més, on dimonis són aquestes trenta-una ciutats. Si són tan grans com aquesta, no trigarà a descobrir-se l'engany.
- Nano... d'això ja no puc dir res perquè es feina del departament comercial. Crec que aquest tipus de llançament forma part d'una estratègia publicitària planejada per a potenciar el "Vacational-Time-Trip": la idea és que sempre serà més vendible allò que ha passat per ser autèntic. Bé, suposo!... La "RMW" és molt poderosa, i fa el que li rota... Possiblement, esbombaran el secret aviat.
Vaig quedar esmaperdut després d'aquella confusa explicació. Quin pebrot de viatge temporal!!!
- És a dir que em vaig ficar a la cabina transparent i em van adormir, ... i van portar-me, ¿per on? Alguna manera ha d'haver d'entrar o sortir.
- Allà on vas despertar,... suposo... A mi també van adormir-me.
Vam arribar al comerç on la Griselda havia llogat el vehicle i va retornar-lo. D'allà estant fins a l'hotel no hi havia gaire distància, una passejada.
- T'he aixafat la il·lusió? - em va preguntar mentre caminàvem.
- Una mica. Però no té importància. - vaig mentir.

P2.C5 - Un home

2011-07-02T18:46:00.000-07:00

Capítol 5: La Base Central de Control

Set dies després de l'explicació de la crua realitat sobre el "Vacational Time Trip" per part de la Griselda, vaig fer una visita a la biblioteca de la "ciutat" a donar un cop d'ull a la premsa de la jornada, revistes, setmanaris i tot allò que trobés interessant d'aquell any, seixanta-vuit.
Vaig escollir diversos diaris del dia i vaig situar-me a un lloc lliure de la taula més propera. Una estona més tard, un home va acostar-se i va seure davant meu a la mateixa.
- Heu enllestit amb aquest? - va preguntar-me sostenint l'exemplar d'un dels periòdics.
- Sí, ja el podeu agafar. Jo ja l'he fullejat.
- Bufa! És cert que som a vint-i-vuit de febrer de mil nou-cents seixanta-vuit. Crec que encara hi sóc a temps! - va exclamar en un to de veu gairebé imperceptible. Sens dubte, era un altre turista temporal com jo.
- És vostè del noranta-quatre, oi? - vaig preguntar-li posteriorment quan vaig fer venir-ho bé per trobar-nos a la porta giratòria de la sortida. Em va semblar una pregunta una mica ridícula tenint en compte que tothom vivíem en aquell any, però d'alguna manera havia d'iniciar la conversa. A més, jo coneixia el muntatge gràcies a la meva amiga enginyera; ell possiblement l'ignorés, si ho havia de jutjar pel seu comportament.
- ... Sí... - va contestar indecís - Vostè també?
- Sí. - vaig assentir adonant-me, mercès a l'evident expressió de sorpresa que va envair la seva cara, de la seva fe cega en el viatge temporal.
- Tot just he arribat fa una hora... Ara volia cercar un lloc on dormir, un hostal o un hotel... On us esteu vos?
- No és lluny d'aquí, a un parell d'illes de cases. Es diu "Hotel Molt Luxós", cinc estrelles. Si ho desitgeu puc acompanyar-vos perquè jo hi vaig ara a dinar.
- Doncs,... sí. D'acord!
- Jaume Puig. - vaig presentar-me allargant-li la mà.
- Domènec Colomer. Molt de gust! - va imitar-me i vam encaixar-les.
Vam convenir en compartir una taula al restaurant de l'hotel i, entre mos i mos, va aviar un extens monòleg amb el que em va posar al corrent de la seva vida, els feliços records que conservava de l'any en qüestió, la grandesa del trasllat en el temps... Veritablement, aquell bon home parlava pels descosits i va avorrir-me cruelment, però jo vaig resistir amb estoïcisme.

P2.C5 - De matinada

2011-07-02T18:45:00.000-07:00

Per la tarda vaig aconseguir desfer-me'n del senyor Domènec, el qual m'havia deixat a prop de la inconsciència amb la seva xerrameca continuada, sota pretext d'una inventada cita amb la Griselda que a la fi va portar-se a terme: vaig convidar-la al cinema i, en acabat, vam recórrer les botigues discogràfiques i llibreteries a la recerca d'alguna rara joia fins el capvespre.
Vam sopar a una "genuïna" taverna a cor què vols, satisfets de les nostres noves velles adquisicions. Encara que tots dos coneixíem la condició de simples reedicions contemporànies de les nostres compres, resultava molt interessant deixar-se seduir per la farsa i gaudir de la il·lusió de posseir aquells singulars exemplars.
- Sempre vaig voler tenir "Club de cors solitaris del Sergent Pebre", d'"Els Escarabats". - va comentar-me cofoia - I ara l'he aconseguit, encara que amb una mica de retard... - va fer broma mentre preníem el darrer piscolabis a un bar musical.
- Saps què he volgut sempre tenir jo? - vaig cridar-li a l'orella per vèncer el volum de l'esvalotada música.
- Un apartament a primera línia de platja?
- No... Sempre he volgut tenir el teu... - pensava "cos" - ... enginy.
- Fuig! Em sembla que sempre m'has sobrevalorat i el que passa és que ets una mica dropo, però no cal que envegis el meu cervell.
Després d'allò, vam marxar del local de comú acord per alliberar-nos del soroll i de la gent, i emprendre un relaxat tomb de retorn a l'hotel.
- També he volgut sempre tenir el teu... - vaig veure-m'hi amb cor - ... el teu cos.
- Però, amb el meu cos faries una fila una mica estranya: un cos de dona i el cap d'un home. - va replicar somrient forçadament.
- Des del primer dubte que em vas aclarir, m'has semblat molt atractiva i molt desitjable.
Va fer un posat seriós i envermellí.
- Si mai no va succeir res entre nosaltres va ser perquè tu no vas donar la primera passa.
- Bé,... tenia por de que em rebutgessis i que a partir de llavors em defugissis... Qui m'hauria ajudat a treure'm la carrera?
- Precisament, una raó important per la qual accedia a ajudar-te era que em plaïa molt la teva companyia...
- Saps?... De vegades, quan quedàvem per trobar-nos i estudiar qualsevol fotesa, m'estava tota l'estona fixant-me en la teva figura: els pits, que aquelles samarretes de parracs evidenciaven; les cames, quan portaves pantalonets curts; o, simplement, el teu rostre d'àngel. En algunes d'aquelles sessions d'estudi no aprenia res.
- Doncs, la veritat és que escollia acuradament la roba i pretenia escalfar-te, excitar-te. Però mai va rutllar.
- Ja ho crec que sí, múrria! De tant en tant, havia de llegir algun paràgraf dels llibres per avortar una erecció en progrés!
- Ara m'explico la teva dificultat de comprensió. - va dir rient.
Xano-xano, vam arribar a la nostra destinació, l'hotel, i demanàrem al registre les claus de les nostres respectives cambres.
- Algun dia hem de fer-ho. - vaig proposar-li recolzant la mà al bastiment de la seva porta.
- Fer-ho? - va fer l'orni.
- Foll... Copular.
- Després de tant de temps, a la fi m'ho demanes.
- Podem... ara?
- Ara... - va contestar tot tancant la porta amb un somriure trapella als llavis, acomiadant-se bellugant la mà fins, gairebé, enganxar-me els dits - ... no. ... Bona nit, fins demà! - vaig sentir a través de la fusta.
- Que dormis bé, amor meu. - vaig correspondre irònic amb resignació - Sempre em quedo amb la mel als llavis, punyeta! - vaig protestar allunyant-me.
Enfilant pel passadís decidit a acaronar-me amb el coixí, vaig ensopegar amb el senyor Domènec, que va acostar-se per darrera meu i va passar-me el braç per l'espatlla.
- Em sap greu que no us l'hagueu pogut repassar. - va compadir-me. Avançava amb la prioritat de mantenir-se dret recolzant bona part del seu pes en mi. A més, la fortor de l'alè i la seva dicció laxa denotaven un excés en el consum d'alcohol. - Estava bona la mossa! ... Sabeu escollir-les bé.
Els seus darrers comentaris van ferir-me pel caire vilipendiós cap a la noia, nogensmenys vaig mostrar-me indulgent i vaig obviar-los.
- Era al bar i us he vist passar...
- Ah,... bé!
En Domènec sostenia el clauer numerat amb un dels dits de la seva mà dreta, oferint-me la possibilitat de comprovar que la seva habitació era més propera que la meva i, per consegüent, que resultaria més fàcil de treure-me'l de sobre.
- Al meu temps, mil nou-cents noranta-quatre, - van començar les xerroles - totes les dones que conec o tenen xicot o ja són casades o són professionals. Tinc una mala estrella amb el sexe dèbil! - va plànyer-se - Sí, com amb la Virgínia!... Potser, l'única dona de qui he estat realment enamorat... - va deturar-se i va continuar tot seguit - Farà cosa d'un parell d'estius. Anava tan eixit que m'ho hauria fet amb qualsevol cosa, persona o animal. Volia follar, descarregar tan sí com no i estava fart de pelar-me-la sense treva. Disposat a invertir al voltant de les quaranta mil pessetes vaig plantejar-me una singular tria: visitar una casa de barrets de luxe o estiuejar una setmana a la costa i tractar de lligar. Finalment, va imposar-se la segona opció, doncs llavors encara recelava de les cases de tolerància. I dit i fet. Vaig escollir "Cafalell", un important focus de turisme de platja.
- Sí. - vaig confirmar estranyament interessat.
- Doncs,... els primers dies no vaig tenir gaire encert: passaven de mi com de la merda. I he de reconèixer que aquells fracassos van minar la meva moral. Però quan ja estava resolt a deixar-ho córrer vaig trobar-me amb la Virgínia, un tros de dona molt maca i molt simpàtica. Em vaig enamorar... Vam passar molta estona junts: vam nedar, vam ballar, vam beure, vam xerrar, vam riure, i fins i tot ens vam fer més d'un petó humit. M'ho passava tan bé que gairebé m'havia fugit del cap l'obsessió pel sexe. I dic gairebé, perquè a última hora no vaig parar d'insinuar el meu desig. Però res, ella semblava que eludia premeditadament el tema... Total, que vaig fondre els calers i vam haver de acomiadar-nos sense haver practicat l'acte.
- Què trist!
- Trist?... Doncs, de tornada a casa després d'haver exhaurit sense èxit una de les opcions, la cosa va continuar igual. Seguia igual de calent, de manera que la realització de la idea de recórrer al prostíbul esdevenia inevitable per apaivagar la meva excitació. I la veritat és que tampoc ho vaig dubtar gaire: vaig aconseguir els calers, vaig cercar el local idoni als petits anuncis d'un diari esportiu i vaig fer via cap al "Paradís Terrenal del Plaer". En arribar, una senyora gran em va atendre al rebedor i, molt amable, va lliurar-me una mena de catàleg de dones disponibles. Totes eren prou boniques i desitjables però hi havia una que m'havia corprès abans: era la Virgínia!
- Terrible!
- Sí, terrible: el món va ensorrar-se'm... Doncs bé, evidentment vaig escollir-la i la dona gran va revelar-me el número de la cambra on trobaria la meva efímera amant... Imagineu?... Vaig creure que no em reconeixeria, però sí. En veure'm va quedar tota parada i només va dir "Hola, Domènec". Llavors jo també la vaig saludar "Hola, Virgínia" i vam romandre paralitzats durant uns moments mirant-nos als ulls. "Poseu-vos còmode.", va demanar-me en reaccionar iniciant la seva feina ritual. "Virgínia, no em tractis com a qualsevol altre, si et plau.", vaig implorar confós. Un tens silenci va omplir l'habitació fins que va tornar a parlar, "No has vingut a cardar? ... com qualsevol altre?". Davant d'això no vaig saber què respondre, era cert. "Un dubte m'escura l'enteniment: allà a 'Cafalell', perquè mai no vas respondre a les meves insinuacions i al·lusions? Perquè no vas voler fer l'amor amb mi?", vaig plantejar-li contrariat. "Home, maco! A 'Cafalell' feia vacances. I ningú no treballa quan s'està de vacances, i menys encara de franc.", va justificar-se... Em va fer riure.
- Què cruel!... Ja hi som. Aquesta és la vostra habitació, oi? - vaig indicar-li.
- Sí,... és cert.
- Bona nit. Fins demà. - vaig acomiadar-me fingint, desitjant no topar-m'hi a l'endemà.
- Bona nit, Jaume. - va correspondre tot gat.
Va traspassar el llindar i tot seguit va empènyer la porta per tancar-la. Aleshores, va sentir-se un soroll com si s'hagués desplomat allà mateix, però jo vaig ignorar-lo i vaig anar a fer nones.

P2.C5 - Malson de la matinada del penúltim dia a la ciutat del passat

2011-07-02T18:44:00.000-07:00

Com de costum, a les nou del matí vaig abandonar la meva estança per esmorzar. Vaig ocupar una taula del menjador de l'hotel i vaig fer la meva comanda: un bol de llet bullint amb cacau i unes torrades. Diligentment, un cambrer em va servir sense retard, així doncs, vaig deixar refredar la llet mentre enllefiscava una llesca de pa amb mantega i melmelada. Passada una estona, vaig distingir en Domènec apropant-se cap a la meva posició visiblement ufanós.
- Molt bon dia, senyor Jaume! - va saludar-me dipositant amb molta cura una bossa de plàstic a sobre de les estovalles - Avui em sento l'home més feliç del món.
- Bon matí, senyor Colomer. - vaig respondre - I quina és la raó que motiva aquesta alegria?
- Des dels vint-i-dos anys he somniat en tenir un primer número d'aquesta obra mestra del còmic mundial "La Ciutat dels Maleïts", de Will Blacktown, - va explicar abocant primmirat el contingut de la bossa per ensenyar-m'ho - la millor sèrie de narracions gràfiques de gènere negre de la història.
- Sou afeccionat al còmic? - vaig preguntar sorprès.
- Afeccionat? En sóc tot un fanàtic. Podeu creure que he pagat aquest viatge temporal només per poder aconseguir-ne un?... Doncs cregueu-vos-ho.
- Cal ser fanàtic!
- Una mica només. I m'ha anat de ben poc, perquè he recorregut totes les llibreteries, botigues especialitzades i quioscs d'aquesta fastigosa ciutat i només he trobat el Will Blacktown a una petita papereria. I per acabar-ho d'adobar era el darrer que els quedava.
- Va ser una sèrie de molt d'èxit, potser, aquesta "Ciutat dels Maleïts"?
- Bé,... tan com èxit... El problema és que en feien tiratges molt reduïts. Entre superherois i, més tard, el florent "underground" me l'ofegaven...
- I com sabíeu la data de l'aparició vau decidir-vos a venir-lo a buscar de primera mà, oi?
- Sí, correcte. Ara tinc la col·lecció complerta, del primer al darrer. Una joia.
- Que puc fer-hi un cop d'ull?
- D'acord, però tracteu-lo com si fos de vidre. - va respondre després de pensar-s'ho molt i molt.
Vaig estendre els braços amb la intenció d'abastar el preuat número u amb la mala fortuna de vessar la tassa de llet amb cacau per damunt de la taula i xopant fatalment l'exemplar de "La Ciutat dels Maleïts". Vaig mirar de rescatar-lo però era massa tard. Havia restat remullat en llet i regalimava quan el senyor Domènec va dur-se les mans a la cara, que amb un rictus de terror, s'havia esblaimat del tot.
- Nooooo! Què coi foteu, potiner! - va cridar furiós tractant d'arravatar-me el còmic de les mans. En el forcejament, però, ningú no va encertar a subjectar-lo amb prou garanties i va caure obert per les planes centrals al damunt de la torrada amb mantega i melmelada.
- Guaita! - vaig exclamar - Tranquil, es passa un drap humit i ja està.
La seva fellonia va augmentar en un tres i no res fins a límits desconeguts. Les venes del coll i del front semblaven a punt d'esclatar i havia arreplegat els dits de les mans per formar dos punys tremolosos de còlera.
- Ahhhhh!!! - va bramar.
Llavors, va desenfundar de la canana de sota la seva aixella i va disparar repetidament buidant els projectils del carregador per foradar-me el cos i el cap. Els trets més dolorosos, però, resultaven els allotjats al ventre.
En el darrer alè de vida m'empipava rumiar que aquell còmic era una de les publicacions reeditades per la "RMW International Ltd." pel seu parc d'atraccions temporal, i que no valia la pena morir per un exemplar no original. Tenia ganes de plorar amargament però no podia perquè em moria...

P2.C5 - Penúltim dia a la ciutat del passat

2011-07-02T18:41:00.000-07:00

Un intens dolor al ventre va desvetllar-me i, en conèixer-ne la causa, vaig afanyar-me a prendre les mesures necessàries per suprimir-lo: visitar la cambra de bany per buidar la bufeta. Tot seguit, vaig espavilar-me amb la intenció de fer via cap al menjador i apaivagar la gana fent un ràpid mos matiner.
El Domènec Colomer i jo vam coincidir al menjador i vam avenir-nos a esmorzar plegats a la mateixa taula. En arribar on jo seia, va dipositar sobre la cadira desocupada de la seva dreta una menuda bossa de plàstic amb molta cura i, només després de comprovar que no res amenaçava la integritat d'aquesta, va instal·lar-se davant meu i va cridar el cambrer.
- Irradia felicitat. - vaig comentar.
- Sí. D'aquí una hora torno al meu any.
- S'ha cansat del seixanta-vuit?
- Certament, poca cosa puc fer aquí que no pugui fer al futur.
- Bé...
- Només havia viatjat per agenciar-me un número d'una col·lecció de còmic que m'era impossible de trobar al meu temps.
- Un còmic! - vaig proferir recordant el somni - Caram!
- Sí, sóc un fanàtic del còmic de sèrie negra... A més, el passat em sembla molt poc interessant. Només és això, passat. A mi m'agrada viure el meu temps, on la història diària no és escrita i la tecnologia fa més agradable la vida dels homes... No tinc ànima ni de nostàlgic ni de paleontòleg (!!!).
- Doncs jo crec que ha resultat molt emocionant la meva estada... - vaig afirmar pensant "Menys del que m'havia imaginat" - ... i constructiva. Després de quinze dies, regresso demà a la nit.
Vaig endrapar les torrades amb melmelada i beguí d'un glop la llet amb cacau del bol. Aleshores, vaig acomiadar-me del senyor Colomer desitjant-li un feliç retorn al futur alhora que ell m'imitava i, a continuació, vaig marxar cap a l'habitació de la Griselda. El seu torn de retornar a mil nou-cents noranta-quatre havia arribat i l'acompanyaria a l'estació de control de la ciutat tal i com havíem convingut la nit anterior.
- Ets al punt.
- Sí, ja estic disposada per partir.
- No pregunto. Afirmo. Estàs molt maca aquest matí.
- Què galant! - va respondre agraïda - Em portes la maleta?
El transport públic va conduir-nos fins al centre de control de la ciutat i davant la portalada vam acomiadar-nos amb dos petons. Tot seguit, vaig observar restant immòbil allà plantat com ella desapareixia per l'entrada de l'edifici.
- No m'havia dit que se n'anava demà a la nit? - va sorprendre'm per l'esquena uns moments després la veu de'n Domènec Colomer.
- Eh...! Oh, sí. He vingut amb una altra persona.
- Ja els he vist. És la noia d'aquella nit, oi?
- Sí, és ella. - vaig assentir veient la figura de la Griselda aproximant-se neguitosa ensems.
- Jaume, vine! - va manar-me alterada.
Vaig apropar-me a ella i vam travessar el llindar del portal escortats per l'encuriosit Domènec.
- Ningú no obre. La porta és tancada i ningú no obre. I aquesta porta hauria d'ésser sempre oberta. Com ens ho farem per abandonar aquesta ciutat? ... Aquesta deu ser l'única sortida.
- Molt bé, tranquil·litzem-nos. - vaig proposar - Cal asserenar-se.
- Atrapat al passat... No pot ser, la meva col·lecció és al present! - va exclamar-se mig de broma en Domènec.
Vaig aplançonar amb diferents parts del cos una ferma porta metàl·lica però, ni va cedir, ni va haver cap mena de resposta als meus contundents trucs.
- Abandonat? - va preguntar en Domènec.
- Potser, ... - vaig dubtar alhora que trepitjava novament el carrer seguit per la Griselda i en Domènec - ... I si provem de sortir de la ciutat pel sistema de clavegueram?
- Em sembla que m'he perdut... El problema és tornar al futur o sortir de la ciutat? - va intervenir el senyor Colomer sense gens d'èxit.
- Jaume, abans d'aventurar-nos a recórrer les clavegueres, no hauríem d'intentar introduir-nos dins de l'estació de control a través d'aquella finestra oberta? - va suggerir la xicota assenyalant l'obertura en la façana de l'edifici.
- Sí, crec que sí. - vaig reconèixer.
En Domènec i jo vam fer una pila de dos per tractar d'assolir l'ampit de la finestra. Finalment, no sense un petit esforç, vaig poder arreplegar-lo. La resta va ser bufar i fer ampolles: vaig arribar a la planta baixa per unes escales i vaig pitjar el senyalitzat botó per desbloquejar la barrera metàl·lica i facilitar l'entrada als meus companys.
- No hi ha ningú. - va informar la Gris que havia estat tafanejant per totes les cambres - Però he trobat aquest comunicat al fax: "SUBJECTE: REUNIÓ URGENT - LLOC: BASE CENTRAL DE CONTROL - DESTINATARIS: GESTORS, SUPERVISORS I ENCARREGATS DEL V.T.T. (Vacational Time Trip) - ORDRES: Suspensió immediata de l'activitat i clausura momentània de les ciutats temporals.".
- Què cony significa això? - preguntà esverat en Domènec.
- No sé, però no m'agrada gens. - va respondre la Griselda posant-se al teclat d'un terminal.
- Què se t'ha acudit, Gris? - vaig preguntar inquiet a la noia.
- No res. Només demano informació sobre l'estat del sistema.
- Quan els ratolins abandonen el vaixell, és perquè s'està enfonsant. - va sentenciar el senyor Colomer tot fent broma.
- Doncs no sé si s'enfonsa o no, però la CPU de la computadora principal ha suspès totes les tasques i ocupa tot el temps a emmagatzemar els estats de tots els processos en curs. I això només passa quan es desconnecta el sistema o succeeix una errada crítica.
- És a dir, que la nostra situació és crítica? - va inquirir en Domènec.
- No necessàriament. - em vaig autoasserenar - Que es suspengui l'execució de les tasques automàtiques només implica que aquestes es paralitzin. No vaig errat, oi Gris?
- Jaume,... Jo no sé a tu, però a mi no m'agrada gens ni mica que apaguin les ciutats així, d'un plegat, i sense avís previ.
- Sembla ser que segueixo perdut... De quin coi de ciutats parleu? Com podem tornar a casa? - va intervenir en Domènec sense obtenir cap rèplica.
- Com vas arribar al seixanta-vuit, Gris? - vaig interrogar.
- Doncs suposo que igual que tu: van adormir-me i van portar-m'hi. Perquè m'ho preguntes?
- Tenia l'esperança de que coneguessis la sortida d'aquesta presó "temporal"...
- A mi van adormir-me també. - va corroborar el desconcertat amic Domènec.
Vaig examinar visualment l'habitació: arxivadors, un parell d'armaris de llauna, una renglera de monitors, uns terminals, una petita cambra transparent amb forma de taüt, un plafó de comandament amb tot d'interruptors i indicadors, i dues lliteres al centre; al nord, la porta metàl·lica, al sud, les escales.
- Tens cap idea de com funciona això, Gris?
- No. La meva participació en el V.T.T. es limitava al control informàtic de les ciutats...
- Doncs, pugem per les escales! Potser des del terrat tindrem una perspectiva millor de la situació. - vaig concloure apuntant al fons de la sala on romanien els primers graons.
Tots tres vam escarrassar-nos a escalar l'immoble amb llestesa per descobrir, darrera l'últim esglaó, una sorprenent superfície a mode de garatge-hangar cobert.
- ... Gris? - vaig preguntar.
- A mi no em miris. No tinc la més remota idea del que això significa. - va fugir d'estudi ella.
Tot just introduir-nos al recinte va il·luminar-se potentment i automàtica l'indret. A la nostra esquerra, una gegantina taula de comandaments coronada pel també colossal irradiant monitor; a la dreta, prestatges i armaris replens de sofisticades eines i estris; més endavant, una mena de carret-grua de forma rodona; i al fons, tres menudes andròmines esfèriques amb aparença de cigró. Al centre, lluïa pintat al terra un cercle envoltat per un quadrat semblant als que ajuden els helicòpters en l'aterratge.
A l'enorme pantalla, tres grups de caràcters "CIG68-1", "CIG68-2" i "CIG68-3" es movien gradualment en direcció nord.
- Fixeu-vos! - vaig manar - Als costats d'aquests cigrons hi ha el mateix escrit que el que surt a la pantalla "CIG68-4", "CIG68-5" i "CIG68-6". Aquestes boles segur que poden volar. Em jugo un pèsol (... o millor un cigró) que tres individus han sortit volant d'aquí amb els "CIG68's" un, dos i tres.
El sostre va començar a enretirar-se quan el senyor Colomer va accionar, de manera totalment involuntària, un interruptor emplaçat a la paret on s'havia recolzat.
- Ara ja ho sé del cert. - vaig afirmar convençut per la badada de'n Domènec - Amb aquests aparells volarem. Muntem-hi!
Vaig arrambar-me al "CIG68-6", el més proper, per satisfer la meva curiositat i analitzar el seu exterior detingudament. Passada una estona de donar-hi voltes, va obrir-se una mena d'escotilla al capdamunt, aparentment l'únic accés a l'interior de la nau, en prémer un polsador del lateral de la carcassa. Aleshores vaig grimpar fins a l'obertura i vaig ficar-me sense dilació dins el sofisticat aparell. Un cop a la seva tripa, l'entorn va esdevenir una munió de LED's, indicadors, petits monitors, interruptors i tecles. Davant mateix, penjat al bastó de comandament, descansava un estrafolari casc equipat amb instruments de comunicació i protectors oculars i auditius, que no vaig trigar en emprovar-me. Gràcies a un commutador del mateix elm, vaig aconseguir captar diferents converses. Finalment, vaig assentar-lo en un canal mut, pretenent usar-lo per parlar amb els meus companys.
- Afanyeu-vos! Penetreu dins les aeronaus i fiqueu-vos el casc, l'engegueu-lo amb el boto vermell de l'esquerra i seleccioneu un canal per xerrar amb l'inversor de la dreta. - els vaig indicar posant-me dempeus i traient el cap per l'escotilla.
En un quadre titulat "Operacions automàtiques" hi figuraven botons amb noms com "enlairament" i "aterrament" entre d'altres, de manera que vaig gaudir-me de la seva existència per fer rutllar aquella esfera voladora, que va reaccionar elevant-se tot emetent un barbull propi d'una batedora domèstica. Vaig superar l'alçada de l'edifici "Centre de Control" però el vehicle no va aturar-se fins a abastar l'altura d'un quilòmetre, tal i com revelava l'indicador, per restar immòbil suspès a l'aire. Tot seguit, vaig orientar la Griselda i en Domènec per tal de que assolissin la meva posició, parlant pel micròfon del casc.
D'allà estant, podíem reconèixer tres de les trenta-una suposades ciutats independents que constaven per simular el viatge en el temps. La del seixanta-vuit no semblava haver-se pertorbat.
Després de fer-me el càrrec de la complexa situació, vaig decidir-me a prendre la vara de comandament d'aquella bola suradora i empènyer-la endavant amb suavitat. Llavors, la nau va iniciar un moviment força coherent amb el meu govern, de manera que em vaig convèncer per convidar els meus companys, mitjançant les qualitats de comunicació del casc, a seguir les meves petjades. Tots tres vam volar cap al nord.
En set minuts vam ensopegar amb un indret semblant a una aïllada base aèria on, potser, més d'un centenar de cigrons voladors com els nostres s'encabien a una descomunal nau que es sostenia a mode de levitació a pocs metres del terra. Els petits objectes transportadors formaven llargues fileres que minvaven alhora que la nodrissa els engolia. Els meus col·legues i jo, doncs, vam unir-nos a la desfilada per barrejar-nos amb la resta i passar desapercebuts, i vam acabar dins la gran cassola. Moments més tard, van deixar d'acudir esferes voladores i l'entrada al gran aparell va clausurar-se.
Durant un quart d'hora etern res ni ningú no va moure's. Tots els llegum-nautes van restar a l'interior dels seus menuts vehicles estacionats l'un darrera l'altre, sense donar senyals de vida. Al llarg de tota aquesta estona vaig patir una mena de sensació d'alienació prou desagradable que no va fugir fins al darrer segon, quan va sonar una alarma i va obrir-se novament la comporta de l'estranya nau nodrissa. Llavors, els pilots van començar a desallotjar els artefactes voladors i a abandonar el lloc tots alhora. Nosaltres tres, també.
- Dirigiu-vos a la sala de reunions del pis cinquanta-quatre! - va manar el sistema de megafonia.
Ens trobàvem al peu d'una desmesurada torre envoltada de dunes, al bell mig d'un eixarreït desert. La nostra situació, veient aquell panorama, no es presentava gaire encoratjadora perquè no teníem cap altra opció fora d'obeir les indicacions de la veu d'igual manera que la resta del col·lectiu de persones. Així doncs, vam envair un tremebund ascensor que va alçar-nos fins a la planta cinquanta-quatre. Allà, vam caminar dirigits per la gent fins a un auditori que vam ocupar. El senyor Lluc Prim, presidint la sala, ens esperava darrera l'estrada.
- Bé! ... Benvolguts subalterns i col·laboradors, us he reunit en aquestes circumstàncies una mica excepcionals, per tal de fer-vos saber la meva decisió d'avortar el projecte del "Vacational Time Trip". - va iniciar el seu solemne parlament enmig del murmuri dels assistents - Sé del cert que recordareu tan bé com jo, quan fa ja un temps us vaig plantejar aquesta ambiciosa idea, la il·lusió amb la que tots vau rebre el repte, i sóc conscient de que el V.T.T. ha significat un gran esforç tan humà com tecnològic. Però... - va fer una breu pausa - ... encara que no és enllestit del tot el pla de marketing, que com tota la resta s'haurà de suspendre, reconeixo que va ser un propòsit eixalavat que mai havia d'haver formulat perquè no està en la mà de la "RMW" l'assumpció de tal designi... Tan se val, deixem-nos d'explicacions de moment... Només us he reunit perquè volia donar-vos les instruccions directament. Cal cloure el projecte V.T.T.: evacueu i clausureu les instal·lacions de les ciutats, amb tota normalitat, i reuniu-vos aquí, la Base Central de Control, en acabat, pel seu global desmantellament. Aquest edifici ha de buidar-se.
La concurrència va emmudir.
- Us prego que acateu aquestes darreres ordres referents al V.T.T. amb diligència i sense preguntes. Això és tot, amics. - va finalitzar amb expressió trista enretirant-se de l'estrada.
En breus instants les butaques van quedar-se soles.
- Jo no vull tornar a la ciutat del seixanta-vuit. - va xiuxiuejar-me la Gris a l'orella de camí cap a l'elevador - M'estimo més que no m'adormin.
- Que proposes...? - vaig preguntar-li amb la mateixa tècnica.
- El senyor Lluc bé ha de tornar al "noranta-quatre", no? Doncs el seguim per on vagi, sense que se n'adoni...
- I si no torna al noranta-quatre?
- Jo estic disposada a assumir aquest risc. - va concloure separant-se furtivament del grup.
Després d'un moment de dubte, vaig secundar la seva sobtada iniciativa. Mentrestant, tota la gentada, inclòs el despistat Domènec, marxava cap a l'ascensor que els baixaria de tornada a la gran nau nodrissa.
La Griselda i jo vam esquitllar-nos fins al solitari auditori, però evidentment en Lluc ja no hi era. Sense pensar-nos-ho, doncs, vam afanyar-nos a examinar les possibles vies de sortida, albirant la seva figura a un llarg passadís equipat amb una peculiar hectomètrica cinta transportadora.
- Esperem aquí a que arribi al final. - va manar parlant baixet la Gris - Si li passa pel cap mirar enrera, ... serà millor que no ens vegi.
Vaig assentir amb el cap.
Durant més de quatre minuts vam romandre enfonyats a l'aguait fins que, convulsivament, vam perdre el Lluc de vista. Aleshores, vam muntar a la cinta i vam córrer en silenci al damunt d'ella.
- I si quan siguem a la meitat ell torna? - vaig preguntar.
- Ja pensarem en alguna cosa...
En assolir la meitat del passadís vaig tornar a sentir l'insòlit malestar que havia patit a la nau gran i a manca de deu metres pel final de la cinta la sensació d'alienació va aguditzar-se quan la Gris va volatilitzar-se davant els meus nassos. Tot seguit, continuàvem corrent fora de la transportadora, que darrera nostre havia invertit el sentit del seu moviment. Vam aturar-nos i ens miràrem atabalats sense endevinar el què ens havia ocorregut.
Sense badar boca vam escodrinyar l'escena per provar de localitzar el grotesc homenet. Vam enfilar per un passadís que va portar-nos fins a una sala molt semblant a l'auditori on el Lluc havia parlat als seus tècnics assalariats.
- Mira! - va apuntar-me la Gris amb màxima cautela - És allà dempeus, envoltat d'aquells tipus d'uniforme.

P3.C6 - Lluc Prim, patró del planeta segle XX

2011-07-02T18:34:00.001-07:00

PART TERCERA: Planeta "Nova Terra", segle cent onze

Capítol 6. Emancipació

La Griselda i jo vam escapolir-nos d'amagatotis per evitar ésser descoberts per aquella dotzena d'ancians individus, integrants d'una mena de mesa o tribunal, que restaven amatents a les paraules de'n Lluc.
- ... en cap moment he oblidat les meves responsabilitats com a amo del planeta segle vint. I cal que considereu la meva acció, no com un desafiament a l'autoritat, sinó com una malaurada decisió, que al meu parer no té la importància ni la gravetat que vostès us obstineu a donar-li. Em remeto al meu expedient personal, per provar la meva vàlua. Recordeu que els resultats dels tests d'aptitud després del període de formació van ser gairebé immillorables respecte a la meva capacitat de comandament o motivació d'assoliment, per exemple. I si parlem del meu bagatge com a gestor,... consulteu les bases de dades. La meva primera assignació va ser el planeta s.XV. I no tinc por a errar quan asseguro que els deu anys en els que el planeta va ser a les meves mans - del 1482 fins al 1492 -, van ser els més fidelment reproduïts de quants cops hagin arribat a ser-ho, sempre amb la limitació que suposa la manca de documentació sobre l'època. Planeta s.L va ser la meva següent destinació i, tenint en compte que el meu predecessor al càrrec no va esmerçar-s'hi gens ni mica a ajustar la situació planetària per conservar-la sense grans disparitats en relació amb l'original, hauria de satisfer-los que sota la meva direcció, no només es corregissin aquests desencerts aliens, sinó que a més es recuperés el model.
- Gris..., - vaig mormolar - ... de què coi parlen?
La Griselda va arronsar-se d'espatlles i va prosseguir atenta a l'autoapologia de'n Lluc Prim.
- Continuem,... planeta s.LXV ...
- Sí, molt bé... Podeu estalviar-nos la resta del vostre currículum, - va interrompre un dels subjectes uniformats - coneixem el vostre historial i no discutirem que no té cap taca. El problema sorgeix fa no gaire, com ja vam indicar-vos en l'ordre de compareixença immediata, quan va arribar a les nostres mans l'informe dels inspectors de planetes de simulació temporal i vam rebre la notícia de que la infrastructura del nostre complex servei d'esbarjo havia estat reproduïda pel goig i engrandiment personal del gestor del planeta s.XX. El greuge no és haver copiat la idea a escala reduïda, sinó que en fer-ho poseu en seriós perill la consistència del sistema. Cosa que, d'altra banda, hauríeu de saber.
- Crec, amb absolut convenciment, que la situació era totalment sota el meu control. - va rebatre en Lluc, serè en tot moment.
- No. I no. - va intervenir forassenyat i encès un jutge de longeu aspecte i poblada barba - Repassem història: de quina bibliografia heu tret que a l'any mil nou-cents noranta-quatre es munta un empostissat de "Ciutats Temporals"? Tan estricte que heu demostrat ésser en els altres "Planetes Segle", i ara ens sortiu amb aquest ciri trencat... La xarxa de planetes de reproducció temporal necessita el rigorós compliment de les normes establertes per al seu correcte funcionament... Cal que us faci cinc cèntims?
- ...
- Planeta "Nova Terra", temps original, any onze mil cinquanta-tres. Era del lleure: ocupació de l'ésser humà, viure. En conseqüència no passa res i no s'escriu la història perquè després de cent onze segles, per primera vegada, el nostre planeta llar ha esdevingut una mena de paradís i gaudeix de l'equilibri absolut des de totes les perspectives... i tot i així, la gent s'avorreix. I què fan contra l'ensopiment crònic els habitants d'aquest empiri? Doncs demanen de passar una temporada en algun dels nostres planetes de simulació temporal. Recordeu? ... Durant deu anys de començaments del segle cent u van escollir-se cent u planetes de la nostra afavorida galàxia "La Salvadora", dels considerats "neo-terra" per la seva afinitat amb els trets característics d'un món habitable pels humans, i van ésser capacitats per poder reproduir els únics cent segles d'història, a segle per planeta. El punt més complicat, tot i la gairebé omnipotent tecnologia, va ser recrear la mateixa orografia, la flora i la fauna. Per contra, la còpia dels escenaris, construccions i hàbitats no va obstaculitzar de cap manera. Després, per a poblar aquests móns passats, va caldre aplicar tècniques de desmestissatge als voluntaris colons per tal d'imitar les antigues races. La tercera generació d'aquest habitants desconeixia els seus autèntics orígens i inconscientment formava part d'un teatre de titelles controlat i dirigit pel gestor del "planeta segle" amb l'objecte de representar els esdeveniments més representatius de cadascuna de les èpoques...
- Em fa venir mal de cap. No entenc res! - vaig queixar-me en un xiuxiueig.
- Calla! - va manar la Griselda - Vull sentir-los.
- La gent avorrida, com deia, de "Nova Terra" esperen trobar en aquests planetes segle la història de la nostra Terra. Repeteixo, la NOSTRA TERRA. És a dir, si són teletransportats al planeta s.I, voldran viure... - va fer una raquítica pausa per rumiar - ... l'Imperi de Rem, i aquell déu... - va tornar a pensar - ... Iesucrist. O si la seva destinació és el planeta corresponent al segle vint-i-dos, s'esperaran viure els conflictes amb la UCE, i la incertesa de l'evacuació de "La Terra" i l'ulterior allotjament a "La Nova Terra"... I per això, el gestor del planeta segle respectiu cal que precipiti els esdeveniments perquè es repeteixin tal i com explica la nostra antiga història... Ja sabem que com més avançada és l'època menys control directe sobre els fets, pot exercir-se, sobretot a partir de les societats resultat de "'Era de la Comunicació", del segle vint en endavant, però... és en aquesta qüestió on un gestor ha de demostrar la seva aptitud.
- Aquesta ha estat la meva tasca que he executat sense inflexió.
- Errada número u: utilització de la Base Central de Control del Planeta s.XX per a la inducció d'una realitat no concordant amb l'original. Errada número dos: revelació de mètodes de simulació temporal i tecnologia anacrònica, com ara el teletransport, a individus del món passat, posant en perill la sustentació de la farsa en la que viuen. Errada número tres: creure que no seria descobert... Massa lapsus... Cal que considereu que per als nadius d'aquests planetes només existeix una "Terra", i una de les qualitats més importants d'un gestor de planetes de reproducció temporal és la de mantenir aquest engany. No ens agradaria comprovar la reacció dels aborígens en desemmascarar que la humanitat és molt de temps més vella del que es pensen.
- Encara crec que el Vacational Time Trip no és un projecte perillós per a la integritat de la comunitat original, habitants de "Nova Terra".
Va regnar un moment de tens silenci.
- No podem aprovar la vostra gestió del planeta s.XX. Així doncs, hem decidit per unanimitat relegar-lo a un planeta segle menys compromès. El vostre proper càrrec serà al planeta s.C, darrer segle amb història original.
- D'acord. - va respondre en Lluc resignat.
- Us concedim un termini d'un mes per restablir la normalitat al P-s.XX, darrera del qual viatjareu al P-s.C. - va explicar un dels vells.
- Podeu enretirar-vos. - el va acomiadar el de la barba poblada.
Els personatges de la mesa van volatilitzar-se mentre el senyor Lluc Prim obeïa i passava molt a prop nostre, camí de la cinta teletransportadora.

P3.C6 - Algoritme "Baibailof"

2011-07-02T18:33:00.000-07:00

- Ara el senyor Prim tornarà al "planeta segle vint", suposo... - va comentar-me la Gris reincorporant-se de la incòmoda positura que havíem adoptat per tal d'evitar manifestar la nostra presència.
- No t'has quedat de pedra? - vaig preguntar atònit recuperant la verticalitat.
- Mmm... Diguem que ho he pogut digerir, i ja està.
- És increïble!... Creus que des d'aquí tindrem accés al futur..., és a dir, al present d'un "planeta futur"... bé, allò que sigui? - vaig il·lusionar-me.
- Saps? - va dir després de considerar la possibilitat al llarg d'uns moments - Crec que hauríem de seguir en Lluc. Jo vull tornar a la terra meva, sigui la que sigui.
- Però,... no t'ha quedat ni un sol bri de curiositat? - vaig sorprendre'm.
- Fos com fos, suposo que allà on viatgéssim, aterraríem a una Base Central de Control com aquella on hem estat, la que és enmig d'una mena d'àrid desert. O sigui, que tampoc sabríem com fer-nos-ho... - va respondre tot caminant cap a la cinta transportadora que minuts abans havíem corregut.
El raonament de la noia semblava prou encertat: a cadascun dels "planeta-segle" i a la "Nova Terra" devia haver una torre de control des d'on fos possible el trasllat a qualsevol món temporal mitjançant les cintes teletransportadores. Així que, vaig romandre immòbil durant uns segons, en desacord a fondre el conat d'aventura d'aquella manera, però finalment vaig sucumbir a contracor i vaig anar darrera la Griselda.
Vam materialitzar-nos al passadís de la cinta del "planeta s.XX", empaitant el gestor del nostre món fins a una titànica sala replena de cervells electrònics. Allà estant, en Lluc va recolzar ambdues mans a una de les computadores i va restar en aquesta postura, inclinat, durant molta estona.
- Tot això és una merda! - va renegar - Podreu donar-me pel cul, però no aconseguireu que digui "Com m'agrada!" - va cridar exaltat.
- Bufa! - vaig exclamar-me inaudiblement.
- El vell somni de l'home... - va continuar el seu monòleg - ... i també el dels antisuperherois de les sèries de dibuixos animats de la tele... dominar el món, esdevenir l'amo del planeta. Oh, quin plaer tan indescriptible!... No hi ha cap ésser humà mereixedor de ser-ho de tan sols un, i aquests líders de pa sucat amb oli pretenen dominar cent civilitzacions tot de cop... No és correcte encadenar els esdevenidors de les persones. - va concloure.
Va col·locar-se una mena de cascs sense fils al damunt del cap i va guardar silenci durant uns minuts. Mentrestant, la Griselda i jo, amagats però a l'aguait.
- Emissor: Lluc Prim, operador identificat 213#7887#020; Ordre: Trametre a: (Tots) Centres de Control de les ciutats temporals, Missatge: "Problema resolt. Repreneu l'activitat de totes les ciutats temporals. La fe en el V.T.T. ha ressuscitat.". Sintaxi correcta. Transmissió efectuada amb èxit. - van bramular els altaveus de les màquines.
L'operador 213#7887#020 va desprendre's dels originals auriculars i, novament, va marxar amb convicció cap a la cinta teletransportadora que el portaria de tornada al planeta del segle cent onze. La Gris i jo vam acuitar-lo, ja sense escrupolositat, i tot i així no va adonar-se'n de la nostra persecució.
La Base Central de Control corresponent a la "Nova Terra" va acollir-nos, de forma anàloga a la vegada precedent, i vam continuar empaitant d'aprop al Lluc fins a una cambra farcida d'ordinadors molt més gegantina que la del planeta segle vint.
- S'ha acabat! wha, wha, wha...! - va realegrar-se.
- Senyor Prim! - va cridar-lo la Griselda atemorida.
El grotesc homenet va giravoltar cap on érem i va emmudir davant la possibilitat d'haver estat enganxat en flagrant delicte.
- Ets la... Griselda Pelldebou, oi? - va reaccionar alleugerit - i... Vatua!... en Jaume Puig, el meu estimat inventor.
- Us hem seguit. Què preteneu fer?
- Benvolguda, intel·ligent, formosa Griselda... Durant la meva època de formació, d'això ja en fa unes dècades, solia aconsellar als meus abatuts companys de carrera quan la inclement vida d'estudiant els passava factura. En certa ocasió, vaig dir-li a un d'ells "Amic meu, no et rendeixis!", "La frase del dia", va contestar-me el noi.
- ...!?
- Pretenc no rendir-me, senyoreta. - va explicar amb recobrada fermesa alhora que arreplegava uns auriculars intèrprets d'ordres pastats als del "planeta segle vint" - Gireu cua per on heu vingut! - va manar-nos.
- Perquè desobeïu els manaments dels vostres caps pel que respecta al V.T.T.? - vaig preguntar ingenu.
- Vés a que et moqui la iaia, Jaumet... - va emprenyar-se encara subjectant els cascs amb les mans - Sou molt poc oportuns... Torneu a casa!... Tinc feina.
- Era la nostra intenció, seguint-lo. - vaig intervenir.
- Us heu assabentat de tot el muntatge dels planetes segle, no és cert? - va apreciar pensarós.
- D'aquella manera... - va respondre la Griselda no gaire convençuda.
- Mireu, us faré una darrera concessió, ... només perquè sou vosaltres. Teniu cent destinacions on escollir, cent "planetes segle". - va proposar - Només una pega: quan hagi enllestit, el "planeta s.XX" serà inaccessible. És a dir que trieu amb seny.
- Què dimonis us empatolleu? - vaig queixar-me.
- Jaume, no em facis perdre el temps! - va enfurir - Penso sabotejar el sistema de teletransport i la connexió informàtica. Amb una mica de sort, deslliuraré els "planetes segle" de l'esclavatge al qual han estat sotmesos, i podran tenir la seva pròpia evolució i història a partir d'avui... Em sento com un heroi, em sento com un déu, em sento com el rei de casa meva.
Ningú no va parlar al llarg d'un parell de minuts.
- Decidiu-vos d'una puta vegada! - va imposar impacient en Lluc Prim - Aprofiteu-vos-en d'aquesta darrera oportunitat que us brindo!
- Desitjo tornar al "planeta s.XX". - va afanyar-se a determinar la meva companya.
- Jo... - vaig dubtar - ... vull quedar-me en un "planeta segle" futur.
- Jaume! ... - va corglaçar-se la Gris - Pensa-t'ho millor. No saps el que pots trobar-te. Al menys al segle vint tens una família i uns amics...
- És la teva voluntat definitiva?
- És cert... - vaig rectificar en recordar, no els col·legues ni la parentela sinó els prop de cinquanta milions de pessetones que amorosament encara que lenta es reproduïen al banc - ... Molt bé, me'n tornaré jo també al "planeta s.XX".
- Excel·lent! Menys problemes. - va proferir en Lluc - Com jo també regresso allà, quan hagi enllestit un petit assumpte que barrino, em seguiu i llestos. Ara, quedeu-vos quiets a un raconet i no feu enrenou. - va decretar mentre es plaçava els transductors a la testa.
Moments de silenci.
- Emissor: Lluc Prim, operador identificat 213#7887#020; Ordre: Connexió al sistema. Sintaxi correcta. Verificació de proteccions i privilegis: Satisfactòria. Connexió establerta. Sistema llest per rebre i executar comandes;... - van parlar els altaveus de les computadores - ... Ordre: Editar algoritme: Nom: "baibailof", Instruccions: *1._Accés a la informació "Administració planetes-segle", *2._Execució a baix nivell: Instruccions: 1001111001010001 1001:0101, 0101110101011001 01001 10011 101 010 100 10, 1001001010010010 1001:0010 11111001,... , *3._Accés a la informació "Administració dispositius de teletransport", *4._Execució a baix nivell: Instruccions: 1001111001010001 1001:0101, 01110101011001 01001 10011 101 010 100 10, 1001001010010010 1001:0010 11111001,... , *5._Accés a la informació "Nucli del S.G.P.S.T.", *6._Execució a baix nivell: Instruccions: 1001111001010001 1001:0101, 01110101011001 01001 10011 101 010 100 10, 1001001010010010 1001:0010 11111001,... ,*7._FINAL_D'ALGORITME, Sintaxi correcta. Programa llest per processar; Ordre: Desconnexió del sistema. Sintaxi correcta.
- Bé, la resta cal fer-ho des del "planeta s.XX".

P3.C6 - El cop del Sever Just

2011-07-02T18:31:00.000-07:00

El jutge de poblada barba i provecta aparença, Sever Just, va corporitzar-se a l'interior d'una cambra hialina propera a on el senyor Prim romania. Aquest, en clissar l'aparició de l'ancià, va desempallegar-se furtivament dels transductors i va adoptar un posat d'indiferència.
- Esperava trobar-me'l aquí. Què és el que maquina, Lluc Prim? - va dir el vell - ... I vostès dos? - va reprendre dirigint-se a la Gris i a mi - Hauríeu de saber que els habitants sense càrrecs de gestió només poden utilitzar la Base Central de Control per al teletransport. No els és permès de fer servir la sala de procés d'informació.
- Només tafanejàvem... Ja marxem. - vam mentir sortint de l'habitació sense la intenció d'allunyar-nos, per tal de poder raure expectants i seguir l'imminent esbronc.
- Sou massa ambiciós com per acatar la decisió del Consell Directiu de Planetes Temporals, oi?
- No. No és cert. - va respondre amb sang freda falsejant els seus veritables propòsits.
- Tots dos sabem que sí,... però tant se val. No m'importa allò que em pugueu explicar, de manera que no cal que us esforceu a dissimular. El concepte que tinc format de vostè no és gaire bo i cap de les vostres justificacions farà que canviï de parer.
- No m'aprecieu i no sé perquè.
- Mhm, no sabeu... Heu escollit el pitjor moment per sortir amb "ciutats temporals" i punyetes de capsigrany irresponsable! - va exclatar - Només mancava en Lluc Prim, del "planeta s.XX", per donar-nos més mals de cap dels que ja tenim!... Sabeu què passa al planeta segle cinc? I al segle vuit? Potser heu sentit a parlar dels conflictes del planeta segle noranta-nou?
- No.
- No. Ja m'ho pensava. Doncs,... encetem amb un de divertit, el noranta-nou. En aquest "planeta segle" la tecnologia és gairebé tan avançada com la nostra, i la majoria de la gent s'avorreix potser tant com nosaltres, però ells no poden gaudir dels "planeta-segle" (formen part d'un). La inactivitat ha afectat de diferent manera de com ho va fer en el vertader segle noranta-nou, a "Nova Terra". Així, s'està posant de moda entre els pobladors d'aquest món una pertorbació psicòtica de caràcter molt violent i sovintegen els aldarulls i el caos ciutadà. Contra aquesta situació de mort i destrucció, el gestor fa el que bonament pot... Els responsables de l'assumpte? Els vells del Consell... - va continuar visiblement encès - Fem un cop d'ull al "planeta s.V", ara. Segons sembla, els ajustaments orogràfics que en el moment d'escollir aquest planeta es van preveure i realitzar per recrear amb fidelitat la litosfera de "La Terra" del segle cinquè no van ser del tot encertats. Amb la nostra deliberada actuació vam engendrar una extrema activitat sísmica interna que, en aquest moment, fa pronosticar un futur un pèl calent per a la col·lectivitat que hi viu... Els responsables de l'assumpte? Els vells del Consell... Un exemple més, el "planeta s.VIII" (i he de reconèixer que aquesta no ens l'esperàvem, ens ha enxampat amb els pixats al ventre). Doncs bé,... - va inflar el pit d'aire per prosseguir la xerrada - ... Els "planetes segle" corresponents a la primera dècada i mitja de segles de la nostra història van patir menys el trastorn de la dèria constructora de l'home, és a dir, la natura no lluïa tantes petjades de l'ésser humà. Així, en reproduir aquells hàbitats, era permès un major respecte per l'entorn propi del planeta. Ara, sembla que poden haver indicis de l'existència d'abans del repoblament o del recent desenvolupament, de vida intel·ligent autòctona convivent amb la humana forània en el "planeta s.VIII". Visca! Al segle vuit "La Terra" pareix éssers pensants diferents als humans, i nosaltres sense assabentar-nos fins ara! - digué irònicament - Els responsables de l'assumpte? Els vells del consell... Lluc Prim, heu triat un mal moment per ficar la pota!
- Incompetents!
- Sí, bé... la meva proposta al consell ha estat desposseir-vos totalment de l'accés als cervells electrònics. Per sort per a vostè, però, la resta d'integrants han votat per restringir al mínim els vostres privilegis, simplement... Així, en uns dies no podreu connectar ni tan sols, doncs ara desactivaré el seu identificatiu. Tranquil, és només fins a haver escorcollat la vostra quota de memòria electrònica i haver configurat el vostre nou status de "convidat" a les màquines.
- Oh, d'acord... Llavors us caldran els transductors intèrprets de comandes per fer això que dieu, oi? - va suposar en Lluc Prim oferint a l'ancià els que ell havia utilitzat uns moments abans.
- Molt amable i considerat sou, però porto els meus propis. No confio en la sort. - va explicar el barbut - Ara, si em disculpeu, m'espera la feina.
- Us sap greu si em quedo. Serà tot un plaer veure treballar un mestre com vos. Només miraré, no passeu ànsia.
- Feu allò que volgueu. Sigui com sigui, ho fareu...
El vetust membre del Consell Directiu va instal·lar-se els auriculars al voltant de la seva alopècia i va deixar caure les parpelles per aidar-se a abstreure's.
- Emissor: Sever Just, operador identificat 005#1020#111; Ordre: Connexió al sistema. Sintaxi correcta. Verificació de proteccions i privilegis: Superusuari. Connexió establerta. Sistema llest per rebre i executar comandes;... - va parlar la tecnologia - ... Ordre: Supervisió d'usuaris: Desactivar operador: Lluc Prim. Sintaxi correcta. Operador Lluc Prim, codi identificador 213#7887#020, ha estat desactivat; Ordre: Desconnexió del sistema. Sintaxi correcta.
La cara de'n Lluc va enfosquir.
- ... Bé... Jo ja he executat la meva obligació. - va dir cofoi el senyor Sever despullant la seva calbesa dels cascs - Em trobo molt millor, alleujat, amb la satisfacció de la feina feta... Faci bondat, Lluc Prim! - va aconsellar cínicament tot encabint-se diligent a l'habitacle transparent teletransportador amb forma de taüt per esvair-se.

P3.C6 - Retorn al planeta segle vint

2011-07-02T18:29:00.000-07:00

Tot seguit la Griselda i jo vam envair un altre cop l'estança dels ordinadors.
- Llestos per tornar, minyons? - va interrogar-nos en Lluc amb recuperat endreç.
- I tant! - vam contestar a l'uníson.
- No sembla gaire afectat per la desconnexió que acaba de patir. - vaig comentar en un xiu-xiu a la meva amiga.
- A mi tan se me'n dóna, mentre ens porti a casa. - va contestar-me ella.
- Anem a la teletransportadora!... - va dictaminar el gestor.
- Excuseu-me, senyor Prim! - vaig interrompre - No podem fer servir el mateix aparell que ha utilitzat en Sever Just?
- No. Aquell és d'abast curt, per a ús intern, i nosaltres hem de fer un viatge interplanetari... Seguiu-me! - va manar en Lluc.
Va conduir-nos fins a la cinta teletransportadora i vam recórrer-la per enèsima vegada per tal d'arribar a la Base Central de Control del nostre "planeta s.XX". Aleshores, va fer via cap a l'àrea de procés de dades i vam ocupar la cambra de les computadores.
- Això serà una cosa molt ràpida. De manera que fixeu-vos bé, perquè no tots els dies tindreu l'oportunitat de presenciar la caiguda d'un sistema omnimàtic com el Gestor de Planetes de Simulació Temporal. - va emocionar-se prenent els cascs de comandament.
- Però, no l'han desactivat fa uns moments? - va intervenir la Gris.
- Ai, dona de poca fe!... Em sembla recordar que tu eres el cap de colla de la vessant de procés d'informació en les meves ciutats temporals, oi que sí?... I com a experta professional de la informàtica, hauries d'ésser conscient de que on hi ha un sistema de seguretat, hi ha alguna manera de fúmer-lo enlaire...
- Doncs malament si en noranta segles d'ordinadors no s'ha resolt el problema de la seguretat i la protecció... - va queixar-se la Griselda.
- ... I tot gràcies al nostre amic Jaume Puig, l'inventor.
Ambdós van fixar la vista en mi i jo vaig fer uns ulls com unes taronges.
- Sí, Jaume, he de reconèixer que sense tu ara estaria totalment perdut i hauria de sotmetre'm als designis del Consell Directiu. - va continuar - Però, per alguna cosa vaig comprar-te el "DVOP".
- Doncs no sé quin lligam poden tenir el meu dispositiu i la seguretat d'un sistema informàtic. - vaig admirar-me.
- Realment la teva andròmina és inútil. Estimar persones... quina badoqueria és aquesta?!... És a dir, no arriba ni a la categoria d'anècdota en la història de la ciència. Nogensmenys, el dispositiu en sí té una qualitat que em va semblar molt interessant: sorprenentment, treballa amb el que tu vas anomenar "Ones Puig", i el S.G.P.S.T. (Sistema Gestor de Planetes de Simulació Temporal) classifica com a "Ones d'Identitat". No creus que és senzillament fabulós?
Ooohhh!
El senyor Lluc Prim va apropar-se a mi, va subjectar-me el cap amb les dues mans i va fer-me un petó al front.
- Te'l devia. - va explicar - ... Quan vaig adquirir el "DVOP" no estava del tot segur de que les ones cerebrals fossin les mateixes. Així que de seguida vaig fer una prova: vaig emmagatzemar una Ona Puig resultat de pensar en mi mateix. Tot seguit vaig venir aquí, vaig encoblar el transductor de comandes amb el teu dispositiu i vaig reproduir l'ona. Imagina't el goig en comprovar que la computadora responia tal i com si jo en persona intentés de connectar-me al sistema!
- Sí... - vaig dir tot fregant-me amb la màniga de la camisa la pell que el senyor Prim havia apetonat.
- Després vaig procurar de prendre clandestinament amb el "DVOP" alguna "Ona Puig" unitat de qualsevol dels superusuaris, esmunyint-me a l'habitació de computadores de la Base Central de Control de "Nova Terra", en el moment en que algun d'ells provés de connectar-se. I ho vaig aconseguir. Així que ara si vull tinc accés com a superusuari, i com els superusuaris tot ho poden...
En Lluc va acoblar el "DVOP" als auriculars intèrprets d'ordres amb decisió i va procedir.
- Emissor: Innocent Bo, operador identificat 005#1015#111; - llavors va desencoblar el "DVOP" dels cascs intèrprets de comandes i va col·locar-se aquests al cap - Ordre: Connexió al sistema. Sintaxi correcta. Verificació de proteccions i privilegis: Superusuari. Connexió establerta. Sistema llest per rebre i executar comandes;... - va dir la màquina - Ordre: Execució: Algoritme: "baibailof", Ubicació: Memòria assignada a l'operador 213#7887#020. Sintaxi correcta. Permisos confirmats. Executant-se "baibailof"... Procés finalitzat. Error general. Error general. Error general...
- Perfecte! - va proferir tot pitjant un superlatiu interruptor que havia pres vida amb la falla general - Comunicació interplanetària closa! Incomunicats! Bo!... Benvolguts involuntaris còmplices, això ja està. Ja us he dit que seria ràpid... Ara, el "planeta s.XX" podrà viure sense imposicions, podrà viure QUELCOM DE NOU. - va cridar eufòric.
- Exactament, què és el que ha fet el programa "baibailof"? - va tafanejar la Griselda.
- Doncs,... - va relaxar-se - mira nina, a grans trets, el que ha fet és esborrar tota la informació referent als "planetes segle". La possibilitat de devastar lògicament les dades era remota, per no dir nul·la, a causa de les fortes mesures de protecció. Via hardware, en canvi, la cosa pintava millor. De manera que mecànicament, a baix nivell, ha destrossat literalment els bancs d'informació. Així, la màquina ha quedat inutilitzada, perquè ha perdut, entre d'altres coses, el seu sistema operatiu. I sense S.G.P.S.T., no hi ha teletransport interplanetari. - va raonar - A més, acabo de desactivar la comunicació d'emergència amb l'exterior. Encara que restaurin el sistema, mai podran comunicar-se novament amb el "Planeta s.XX". Haurien de viatjar amb transport convencional i, si és així, es trobarien amb el meu pla de defensa i repulsió.
- Ah.
- Anem? - va proposar en Lluc Prim després d'uns instants.
- Sí, sí.
Els tres vam abandonar la morta sala de les computadores i vam caminar cap al gegantí ascensor que ens portaria a la planta baixa, on ens esperava la colossal nau nodrissa que ens havia traslladat des dels voltants de la ciutat del seixanta-vuit.
- Ara que hi penso,... on voleu anar? - va preguntar-nos en Lluc - ... a una ciutat temporal o a la...
- No. Prou de embolics amb planetes i ciutats temporals. Vull anar-me'n a casa meva. - va interrompre afanyadament la noia.
Tot seguit, vam ocupar la gran nau i vaig tornar a sentir el malestar d'alienació.
- Què és aquesta cosa? - vaig preguntar.
- Tranquil. Això que notes és l'efecte del teletransport. - va aclarir-me - Després prendrem els cigrons voladors i a qualsevol ciutat temporal ens teletransportàrem de tornada a "Barçalona". Allà us deixaré.

P3.C6 - Llar, dolça llar

2011-07-02T18:26:00.000-07:00

Vaig entrar al pis, feliç de tornar a envoltar-me de les velles petites minúcies que m'acompanyaven dia a dia. Vaig jeure al sofà i, amb la vista fixa al sostre, van anar passant per la meva ment els fotogrames de les recents darreres hores. Tot seguit, el son va apoderar-se de mi i va mantenir-me adormit per a la resta del jorn.
Al voltant de les nou de la nit van trucar a la porta.
- Hola, Jaume!
- Hola, veïna! - vaig contestar mandrós.
- Perdona que et molesti, però és que... han caigut un parell de peces de roba de l'estenedor i...
- ...!!!
- No. ...És broma. - va aclarir la noia somrient - Em deixes passar?
...

FI.

A - A les palpentes

2011-07-02T18:22:00.000-07:00

Addenda: La Paula, la veïna del primer pis

sòrdid -a adj 1Brut, d'una brutícia repugnant. 2 fig Miserable, mesquí.

La Paula i el seu xicot havien tingut sarau per enèsima vegada i ella necessitava treure-se'l del cap a qualsevol preu, de manera que va decidir visitar el seu veí Jaume Puig, de l'entresol, per oblidar l'enrabiada. Recordava, de feia molt de temps - gairebé un any potser -, un petit incident amb la seva roba interior de l'estenedor i un insòlit aparell d'ones valoratives, així que impulsivament va delejar trobar-se amb ell per xerrar.
Al voltant de les nou del vespre, va plantar-se indecisa al davant de la porta del pis del noi i, finalment, va pitjar l'avisador acústic obeint un rampell. Aviat va obrir-se l'entrada i va aparèixer la deixada figura de'n Jaume.
- Hola, Jaume!
- Hola, veïna! - va saludar el noi mig adormit.
- Perdona que et molesti però és que... han caigut un parell de peces de roba de l'estenedor i...
- ...!!! - va sorprendre's desorientat.
- No. ... És broma. - va aclarir somrient la noia - Em deixes passar?
- I tant! Passa, passa.
El Jaume va convidar la Paula a entrar al seu modest apartament i tots dos van enfilar pel passadís fins al menjador, on van seure, ell a una cadira i ella al sofà.
- No m'ofereixes res per beure?
- Oh, sí! Perdona, ... una cervesa? - va disculpar-se dirigint-se a la nevera.
- Mercès. - agraí la noia en rebre la llauna - Doncs, ... volia...
- No hauràs baixat a cuinar-me el sopar, oi? - va temptejar mig de gaita.
- Sí, ho has encertat. - va mentir - Avui em venia de gust tenir companyia per sopar, i he pensat que podíem sopar plegats...
- No ho deia de debó, ... - somrigué - però jo estic solet... o sigui que ets molt benvinguda. Què podem preparar per cruspir-nos?
Els joves van cooperar en l'elaboració de la teca per endrapar-la, tot seguit, sense concessions en un ambient molt més distès que al preludi de la trobada. En acabat, van seure ambdós al sofà i van parlar de ximpleries complaguts de passar l'estona d'aquella manera, en companyia l'un de l'altra. El Jaume, tímid de mena, per alguna inexplicable raó que ni tan sols ell coneixia, havia anat desinhibint-se al llarg de la vetllada a cada cop d'ull que propinava al cos de la Paula. Per la seva banda, la noia començava a reconèixer que des d'un bon començament havia estat predisposada a passar-se per la pedra el seu veí.
- M'excites, em fas venir salivera només de veure com et bellugues... - va confessar el noi alhora que es posava dret.
- Ves per on! I què faràs al respecte?
- Un anafrodisíac, me'n vaig a can Felip a fer-me una palla. - declarà en Jaume tot girant cua cap al wàter.
La Paula va quedar sola i durant un parell de minuts va romandre perplexa rumiant al divan. Finalment, va resoldre's a donar-se a la luxúria i va seguir els passos del seu amfitrió fins a la comuna. Al davant de la porta va parar l'orella. Res.
- Jaume... jo... també... - va titubar - No siguis egoista, no t'ho facis tot sol... Fruirem molt més si ho fem plegats. No trobes? - va expressar tot donant copets amb els artells a la fusta de la porta.
- D'acord. - va respondre escaridament en Jaume des de l'interior de la cambra.
- I doncs...? Surt, ... o deixa'm entrar.
- Estic cagant.
En Jaume encara va restar uns minuts més al water-closed. Quan va enllestir, va estirar de la cadena i va tornar a l'estança del sofà, però la noia ja no hi era.
- Veïna! - va cridar no gaire fort - Veïna, on ets? - va reiterar convençut de que la Paula devia haver-se ofès i de que seria al seu pis, malparlant d'ell.
- Sóc aquí. - va respondre des del dormitori.
En Jaume va ficar-se incrèdul a la seva habitació per comprovar esparverat la presència d'aquell tros de dona tan esquisit. Era despullada ajaguda sobre el llit extremadament insinuant.
- Pren-me. Ara. - va suggerir ella.
Aquella situació havia estat un bonic i humit somni tantes nits que, tot i ser el primer cop que el vivia, tenia molt clar el què i com ho faria. Mentre es desvestia sense pressa però sense entretenir-se, tot de pensaments van envair-li el cap, "Ho faré, follaré per primer cop! ... Estaré a l'alçada de les circumstàncies? ... Seré un bon amant, al capdavall? ... Ostres, no m'he d'oblidar del condó! ... El sexe no és tan important, no és tan important, ... demà m'afaitaràs! ... A la fi coneixeré el que és estimar una dona!".
- Millor a les fosques, oi? - va proposar.
- Tant se val...
En Jaume va desenllumenar l'alcova abans de muntar al llit, doncs tenia por de refredar la seva amant en ple acte si, per aquelles casualitats de la vida, la noia visionava la cara d'èxtasi que posés ell en les escomeses. No era qüestió de prendre riscos innecessaris. Tot seguit, amb l'emoció d'un vailet en el seu primer dia d'escola el Jaumet va iniciar la sessió estimatòria; aquest cop, d'estimar, no de valorar.
Una moderada etapa de pre-escalfament, constituïda fonamentalment per llepades, fregaments i petons arreu les zones erotògenes i genitals, va precedir el coit (en una postura no gaire ortodoxa). La gemegor de la nina va iniciar-se tot just l'home va encaixar la seva eina roent, amb tota la cura que li va ser factible però amb la fermesa necessària (més de la que ell havia imaginat), i va engegar les rítmiques envestides.
- Et faig mal? - va preguntar en Jaume una mica amoïnat pels planys que proferia la Paula.
- No t'aturis, ... no paris. - va tranquil·litzar-lo.
"Serà verge?... Oh, que entendridor, tots dos érem verges... Quina responsabilitat, ser el primer!" va pensar el noi sense deturar-se moments abans d'arribar al clímax de l'excitació sexual. Encara va continuar el vaivé durant una estona després d'ejacular dins el contraceptiu. Aleshores, va desplomar-se de sobines baldat i esgotat al costat de la dona, però molt satisfet.
- Ets una fera. - va dir la noia exhausta.
Els bleixs d'ambdós es van deixar escoltar al llarg d'uns minuts fins que va tornar el silenci.
- Et puc fer una pregunta indiscreta i molt personal? - va demanar el Jaume encuriosit.
- Mmm... - afirmà la Paula.
- Era la primera vegada, oi?
- Pel cul sí.